Fun Home a l’Onyric de Barcelona: un espectacle molt necessari, directament des de Broadway

Aquesta temporada a Barcelona disposem de una molt bona oferta de musicals: La Jaula de las Locas al Teatre Tívoli, Maremar, el nou espectacle de Dagoll Dagom al Poliorama i, per fi, la inauguració del nou Onyric amb Fun Home. Amb la direcció del Daniel Anglès, el Teatre Condal s’ha convertit en un dels espais més interessants pels aficionats del gènere a la nostra ciutat. La primera proposta d’aquest projecte ens arriba directament des de Broadway i, per poc, s’ha estrenat abans que a Londres (allà, Fun Home va arribar al Young Vic el passat mes de juny). La producció catalana de Fun Home fa molt de goig i és motiu d’orgull per a tots els amants de la cultura i les arts a Barcelona. La pega, per posar-ne una, és que només es podrà veure fins el 4 de novembre. Esperem de ot cor que després arribi a més ciutats de Catalunya perquè, sens dubte, aquest musical ha de ser descobert i arribar al màxim de persones possible.

Fun Home està basat en el còmic autobiogràfic de la Alison Bechdel amb el mateix títol. És una història molt emotiva on l’Alison recorda com va descobrir que era homosexual. El seu pare també ho era i es va suicidar quatre mesos després de que ella sortís de l’armari. No és cap spoiler, no patiu, això s’explica en els primers 10 minuts de l’espectacle. L’obra, més aviat, es centra en narrar la relació entre el pare i la seva filla. Ella intenta recordar escenes i situacions de la seva infantesa i joventut per intentar entendre què va portar al seu pare a cometre el suicidi. Però va molt més enllà.

Fun Home és un espectacle LGTB molt tendre, que defensa el respecte, l’amor i la llibertat individual. En primer lloc, parla de l’acceptació. Primer, amb la figura del Bruce, el pare de l’Alison interpretat magistralment pel Daniel Anglès, qui ha d’ocultar la seva homosexualitat i mantenir les aparences. En segon lloc, parla del descobrimen. Veiem la barreja de sensacions i pensaments de l’Alison des de ben petita quan descobreix que se sent atreta per les noies. Malgrat pugui semblar que el tema és molt “típic”, val a dir que és el primer musical de la història protagonitzat per una noia lesbiana. A més, com que la seva història és real, arriba encara més al cor.

Foto procedent de la pàgina web oficial del Teatre Condal Onyric

Nosaltres vam sortir del teatre pensant en com en som d’afortunats per viure en una ciutat oberta en un moment on s’ha avançat molt pels drets de les persones LGTB. Què injust és que tants avantpassats han hagut d’ocultar la seva orientació sexual real per por a ser rebutjats. Degut a les mentides i a amagar la veritat, en Bruce va ser molt infeliç, però no només ell, sinó també tot el seu entorn. La cançó ‘Days and Days’, que interpreta de forma preciosa la Pilar Capellades (i, en realitat, és un dels moments més memorables de tota la funció), parla d’aquest dolor. Veure Fun Home ens ajuda a agrair tot allò que tenim, però també per ser conscients de que cal seguir lluitant. És per això que creiem que és un musical molt necessari i que cal descobrir.

Aquesta obra també parla de família, per descomptat. És una família força atípica però, en realitat, no tant allunyada de la majoria. Si, per norma general, els espectacles que parlen de la relació entre pares/mares i fills/filles són sinònim de tendresa i emoció, Fun Home no n’és una excepció i connecta fàcilment amb els espectadors. La protagonista, interpretada per la fantàstica Mariona Castillo, intenta recordar la història del seu pare i intenta donar sentit a les seves accions, reaccions i decisions. Jo vaig perdre la meva mare quan era petit i en moltes ocasions m’ha passat com l’Alison que vull recordar moments que vam viure plegats, voldria saber com se sentia en diferents situacions i imagino què en pensaria de coses que pasen ara. Si hi ha alguna cosa que tinc clara, és que li hauria agradat veure Fun Home amb mi.

Fun Home és un musical molt àgil, que no es fa gens pesat, més aviat al contrari, la hora i quaranta que dura es passa volant. El que explica resulta tant interessant que l’espectador no pot fer més que està atent tota l’estona a veure què passa. No és un musical alegre i divertit com se sol pensar, sinó que la música, creada per Jeanine Tesori, serveix per reforçar les emocions i narrar les escenes. No hi ha moments de “em poso a cantar perquè sí”, sinó que tot està molt ben pensat i lligat.

Foto procedent de la pàgina web oficial del Teatre Condal Onyric

Les interpretacions són fenomenals. Per aquesta producció, el director de l’espectacle, el Daniel Anglès s’ha envoltat d’uns actors i actrius d’alt nivell, l’elenc no podia ser millor. Destacar la Mariona Castillo, una de les nostres actrius preferides, perquè està ideal en aquest paper i perquè canta i interpreta bé, així com la Clara Solé (a qui vam descobrir a El despertar de la primavera i Tot el que no ens vam dir), perquè té una veu que ens fa somiar (i que ens va posar la pell de gallina amb ‘Changing My Major’). També destacar la Pilar Capellades que, com hem dit, a la seva versió de ‘Days and Days’ ens va portar llàgrimes als ulls. El Daniel Anglès, per descomptat, està molt bé en el paper, sembla fet per ell i sempre fa goig veure’l actuar i escoltar-lo cantar.

No ha de ser gens fàcil dirigir nens i nenes en una producció tant gran com aquesta. Ells s’hi esforcen molt i és quelcom que es transmet als espectadors des del minut 1 quan l’ Alison apareix a l’escenari. Els nens tenen un paper molt important perquè són capaços de destensar després de passar per les escenes dramàiques i estan a l’alçada, amb alguns números tant divertits i animats com el ‘Come to the Fun Home’ o ‘Raincoat of Love’. Per cert, què ha passat amb ‘Al for Short’?.

Estrenar Fun Home no haurà sigut un camí gens fàcil. Si el seguiu a Twitter, haureu vist al Daniel Anglès com explicava els dies abans de l’estrena com anaven les coses. Els seus tuits els publicava ben entrada a la nit. Segur que els dies havien de ser molt llargs, esgotadors, però ben aprofitats i amb molt d’entusiasme. A nosaltres no feia més que posar-nos més i més ganes de que arribés el dia de veure l’espectacle. El resultat no podia ser millor, no ens va decebre, i, com a espectadors, agraïm poder veure obres així.

Foto procedent de la pàgina web oficial del Teatre Condal Onyric

La producció catalana de Fun Home no té res a envejar als musicals de Londres i Broadway. L’escenari és una passada, amb uns decorats com poques vegades hem vist, és una preciositat. A més a més, el passat estiu el Teatre Condal es va reformar i ara el so és espectacular, tot s’escolta perfectament, sembla que siguem a qualsevol teatre del West End. Aneu a experimentar-ho!

No us perdeu Fun Home a l’Onyric de Barcelona. És un musical tant gran que no es pot explicar, s’ha de viure. Aporta tantes coses, té tants matisos, que us sorprendrà molt gratament. Ja que hi sou, aprofiteu i feu un cop d’ull a les propostes que estan per arribar a l’Onyric durant els propers mesos. Esperem que segueixin arribant més propostes de Broadway (no seria un lloc ideal on veure en català Dear Evan Hansen?), així com d’altres originals també de molt bona qualitat. Visca el teatre, visca els musicals, visca Fun Home i l’Onyric. Entreu a la seva pàgina web i compreu les entrades abans no sigui massa tard.

Cesar i Daniel

Anuncios

Maremar de Dagoll Dagom al Teatre Poliorama: dura, preciosa, excel·lent.

Dagoll Dagom ens ha sorprès, emocionat i enamorat a parts iguals amb Maremar, que podeu veure al Teatre Poliorama de Barcelona. És un musical rodó, delicat, original, ben plantejat i ben executat i que no ens ha deixat indiferents. Poques vegades hem vist una cosa així: preciosa, delicada i emotiva. És un musical basat en Pèricles de William Shakespeare però que això no us enganyi, no és una altra adaptació avorrida d’una obra clàssica. La història evoca un tema que, desgraciadament, és massa actual: els refugiats, és a dir, com moltes persones es veuen obligades a abandonar les seves llars.

És cert que Maremar no és una festa, no és un espectacle de riure o bon rotllo com els que Dagoll Dagom ens té acostumats, sinó que va més enllà. És un musical on s’explora la combinació entre la dansa, la paraula i la música, a més d’explorar el drama de les persones migrades. El resultat és excel·lent. El teatre té la funció de transformar els espectadors i Dagoll Dagom ha aconseguit, perquè Maremar transmet moltes emocions i sensacions que ajuden a obrir els ulls front aquesta injustícia. Nosaltres vam sortir del Teatre Poliorama amb el cor encongit, sorpresos i emocionats. Hi ha poques paraules per descriure-ho, el que queda clar és que s’ha de veure.

La història de Pèricles està explicada en forma de conte. En realitat, l’espectacle té lloc a un camp de refugiats, on una nena perduda no deixa de plorar. Aleshores, un personatge fantàstic (interpretat per la fantàstica Mercè Martínez) li explica la història de Pèricles. El príncep de Tir es veu obligat a fugir del seu poble i de diferents indrets de la costa del Mediterrani perseguit per les ordres del maligne governador d’Antíoc. Durant el seu viatge, s’enamora de la Thaïsa, amb qui es casa i emprèn la tornada a Tir. Malauradament, enmig d’una gran tempesta, el seu vaixell naufraga i a la Thaïsa la llencen al mar creient que és morta just després de donar a llum a la seva filla, la Marina.

És d’agrair que una companyia tant gran com Dagoll Dagom hagi optat per visibilitzar aquest tema amb aquest espectacle. Però us preguntareu: com ho fa? En primer lloc, amb la història, òbviament. Perquè ens presenta a Pèricles (interpretat pel Roger Casamajor) que es veu obligat a abandonar el seu país. Després, perquè està portada a l’actualitat i tots els personatges es troben a un camp de refugiats. A més a més, es representen imatges molt dures, reals, que, a l’escenari, un és incapaç de girar la cara. El dolor és real, no podem fer veure que no passa res. Per això, conviden a col·laborar amb Proactiva Open Arms, Creu Roja, Stop Mare Mortum i Casa Nostra Casa Vostra. Desitgem que, després de la temporada al Teatre Poliorama, Maremar pugui arribar a molts teatres de Catalunya per conscienciar a tothom.

Fotografia procedent de la pàgina web oficial de Maremar de Dagoll Dagom

La posada en escena és una preciositat. En aquest sentit, l’Ariadna Peya, qui ha fet la direcció coreogràfica, ha fet molt bona feina. És un espectacle amb molta dansa, on moltes escenes s’expliquen amb el cos, a través del moviment dels actors i actrius a dalt de l’escenari. Ells i elles ho fan molt bé i transmeten, per exemple, el moviment desbocat d’un vaixell. La dansa és una protagonista més de la funció i, la veritat, és que és una de les decisions més encertades que s’han pogut fer. És un espectacle molt diferent, visualment molt bonic i estem segurs que enamorarà a molts espectadors.

Pel què fa a la música, també és excel·lent. El musical compta amb cançons de Lluís Llach, amb la direcció musical, els arranjaments i les noves creacions d’Andreu Gallén (la veritat és que aquest noi és una joia i ho fa tot bé, perquè darrerament hem gaudit molt amb ell a La Jaula de las locas i Requiem for Evita). Hem de ser sincers: no coneixem massa la música de Lluís Llach, a casa nostra, els nostres pares no l’escoltaven, per això, la majoria de cançons ens semblaven noves. En el fons, això és molt positiu, què millor que descobrir-ho tot al teatre mateix. Ens va sorprendre el fet que semblava que les cançons s’havien creat expressament per l’obra de teatre. Ara bé, pels que sí que coneixen Lluís Llach, estem segurs que es sorprendran igualment amb les interpretacions i les adaptacions de les cançons. Són una meravella. Estem frisosos perquè es publiqui un CD de Maremar, perquè no faltarà a la nostra col·lecció.

Maremar és una obra molt necessària a Barcelona i que ha de descobrir el màxim de gent possible. Dagoll Dagom ha arriscat, ha explorat els diferents gèneres teatrals i artístics i ha creat, probablement, una de les millors obres de tota la seva trajectòria. Ens va deixar amb la pell de gallina de principi a fi, amb llàgrimes als ulls, amb ganes d’aplaudir durant moltes hores… La combinació entre una obra clàssica i l’actualitat tant propera ens va commoure. Aquest espectacle és una joia, quina sort tenir creadors que facin aquestes meravelles a la nostra ciutat.

Feu-vos un favor i descobriu Maremar al Teatre Poliorama de Barcelona. És un musical rodó que us deixarà amb molt bon gust de boca, tot i la duresa i la crueldat que s’explica. Compreu ja les entrades de Maremar a la pàgina web oficial del Teatre Poliorama. Aneu amb ganes de gaudir d’una obra de teatre bonica, estètica i amb emocions a flor de pell, no us defraudarà.

Cesar i Daniel

La Jaula de las Locas en el Teatre Tívoli: un musical de gran calidad que va directo al corazón

¿Cuál es el mejor remedio para la vida rutinaria? Ir al teatro, está claro, porque te alegra el día, te emociona, te hace pensar y te hace sentir vivo. Si hay una obra de teatro que va directa al corazón y con la que sentir una multitud de emociones –todas ellas positivas, por supuesto– es La Jaula de las Locas, que actualmente podéis ver en el Teatre Tívoli de Barcelona (de hecho, no entiendo qué hacéis leyendo esto en vez de compraros las entradas ya). Este musical ha agotado prácticamente todas las entradas de cada función. ¿Por qué? Porque es una fiesta, es una preciosidad, es una grata sorpresa que no deberíais dejar pasar. ¡Necesitamos a más Zaza en nuestras vidas!

La jaula de las locas (La Cage Aux Folles) es un musical de Broadway basado en la obra de teatro de Jean Poiret, con libreto de Harvey Fierstein y música y letras de Jerry Herman. Cuenta la historia de Albin y Georges, una pareja gay que trabajan en un club drag. De hecho, Albin es la estrella de ese club cuando se transforma en Zaza. La trama se complica cuando, Jean-Michel, el hijo de Georges invita a su casa a los padres de su futura mujer. Estos son ultraconservadores y, por tanto, con una mente muy cerrada.

El musical se estrenó en Broadway en 1984 y se llevó el Tony al mejor musical. Unos años más tarde, en 2005, regresó y se llevó el premio Tony al mejor revival, algo que volvió a ocurrir cuando se produjo de nuevo en 2010. ¿Qué tendrá este musical que despierta tantas pasiones? Tendréis que descubrirlo y qué mejor que con esta superproducción de gran calidad que se puede ver ahora en Barcelona.

La Jaula de las Locas en el Teatre Tívoli está dirigido por Àngel Llàcer, con la dirección musical de Manu Guix y Andreu Gallén, además de contar con las coreografías de Aixa Guerra. ¡Menudas coreos! Esta producción en castellano no tiene nada que envidiar a la de Broadway o del West End. Es un montaje de gran calidad, con un escenario espectacular, una puesta en escena muy cuidada, con una banda de músicos muy completos, una preciosidad de vestuario y unos actores, actrices y bailarines fenomenales. Un musical así debería ser descubierto por muchos, para que vea que el teatro es emoción y diversión.

Àngel Llàcer está fantástico como Albin. De hecho, parece que el personaje sea creado expresamente para él. Es pura belleza, emoción, sabiduría y, sobre todo, mucha garra. El momentazo ‘Soy lo que soy’ quedará grabado en las retinas de todos los espectadores que pisen el Teatre Tívoli. La canción ‘I Am What I Am’ es la más famosa del espectáculo. Fue popularizada por Gloria Gaynor en 1984 y, en la función, Àngel Llàcer está soberbio en ese momento. Sin duda alguna, Llàcer se ha esforzado mucho, ha puesto mucha pasión para sacar adelante este proyecto. Eso es algo que se nota desde su primera aparición y que hace que su entusiasmo se contagie a todas las butacas. Hay que verle.

De todo el elenco de La Jaula de las Locas solo podríamos decir cosas positivas porque están maravillosos. Como siempre, Ivan Labanda está estupendo y ha dado con la tecla a la hora de interpretar a Georges. Sin duda alguna, es uno de los actores catalanes que más nos gusta ver sobre el escenario en un musical, porque es todo diversión, vozarrón y presencia. Una de nuestras mayores sorpresas fue Ricky Mata, quien interpreta al divertidísimo Jacob. Justamente, es un personaje que, de tan gracioso, uno esperaría que se hiciera pesado pero, justamente, todo lo contrario: es una joya. También cabe destacar qué bien lo hace Roc Bernadí, que se pone en la piel de Jean-Michel, y la ilusión que nos llevamos al ver a Anna Lagares en el papel de Jacqueline. A ella la descubrimos en Per Si No Ens Tornem A Veure y nos fascinó. En este musical, su personaje es completamente diferente, pero sigue estando genial. Por último, preparaos para ver a los bailarines del club. Se os quedarán las manos coloradas de tanto aplaudir.

Foto procedente de la página web oficial de La Jaula de las Locas

La Jaula de las Locas es un musical LGTB. ¡Solo faltaría! Los protagonistas son una pareja de homosexuales, trabajan en un club drag, Albin se convierte la diva Zaza… Pero es todo corazón. No es una historia superficial y llena de clichés, sino que sorprende lo bien que está tratada la historia y cómo puede ser que se estrenara en 1984. Quizás, parte de su éxito se debe a la naturalidad y ternura a la hora de mostrar la relación entre Albin y Georges. Los dos personajes tienen momentos muy bonitos y a nosotros nos emocionó. Si algo queda claro es que el amor siempre vence.

Por supuesto que hay situaciones y personajes exagerados (¡para eso está el teatro!), pero lo que se explica no nos resulta tan alejado de la realidad. Por desgracia, sigue habiendo personas con la mente cerrada, intolerante, homófoba, etc. Pero, afortunadamente, también hay personas valientes, con mucha fortaleza e inspiradoras como Zaza. Este personaje es una bonita representación de la libertad y es un buen modelo que mucha juventud debería descubrir.

No os perdáis La Jaula de las Locas en el Teatre Tívoli, uno de los musicales del año en Barcelona. Además de una buena historia, tiene muchísimos momentazos y números que os sorprenderán como, además del ya mencionado ‘Soy lo que soy’, también ‘La vida empieza hoy’ o ‘Somos lo que veis’. Esperamos que este musical se mantenga en cartel durante mucho tiempo y que, después, se marche de gira. Muchos espectadores en España deben descubrir y disfrutar de esta compañía y de este musical de tan grande calidad. De momento, entrad ya en la web oficial del Grup Balaña haciendo clic aquí y comprad vuestras entradas ya. Os prometemos que disfrutaréis muchísimo.

Foto procedente de la página web oficial de La Jaula de las Locas

Cesar y Daniel

El trio LES COT torna als escenaris amb el musical París

El 8 de octubre s’estrena a l’Almeria Teatre de Barcelona el nou espectacle musical de Les Cot. S’anomena París i està escrit i dirigit per Paul Berrondo, a més de comptar amb l’Óscar Peñarroya en la creació de la música i la direcció musical.

Tracta sobre tres amigues que surten cap a París amb un objectiu molt concret:
fer realitat el somni d’una d’elles. Però el que els passarà de camí farà que es
converteixi en un viatge a contrarellotge que obligarà les tres protagonistes
a enfrontar-se amb elles mateixes, els seus fantasmes, les seves obsessions i
les seves pors. A vegades fugir a tot gas de la rutina té un preu que s’ha de
pagar tancant ferides velles i obrint-ne de noves.

Aquest viatge es convertirà en una comèdia negra musical, plena de
realisme màgic, amb tota la força que li ofereix la música en directe a tres
veus.

Les Cot són professionals formades en el camp de la
música i les arts escèniques: Elia Corral, Anna Ponces, Mar Maestu Maria Viñas. Es plantegen crear espectacles que fusionin el rigor, l’emoció, la varietat i el canvi constant dels concerts musicals amb l’acció, la ficció, els personatges i la història de les obres de teatre. Volen crear espectacles vius que despertin l’imaginari, que creïn complicitat amb el públic, que l’emocionin i el sorprenguin. Per això treballen amb música
original que les permeti incorporar dinamisme i acció i on cada veu pugui
tenir la seva entitat i vincular-se a un personatge o a una manera de
plantejar la peça. Babet, cuina a tres veus, va ser el seu primer espectacle, que es va estrenar al juliol de 2013 al Maldà i, posteriorment, va fer una temporada al Versus Teatre. Ara, després de 4 anys, Les Cot tornen amb París, un musical molt més personal en el què parlen de les coses que els passen i les mouen, del que les toca profundament per a bé i per a mal.

París a l’Almeria Teatre té molt bona pinta. S’haurà d’anar a veure, no creieu? Podeu comprar les vostres entrades a la web oficial de l’Almeria Teatre.

Cesar

Harry Potter and the cursed child en el Palace Theatre de Londres: bonita, impactante y mágica.

Harry Potter es juventud, amor, nostalgia, emoción, diversión, aventuras y, sobre todo, mucha magia. Por fin he visto Harry Potter and the cursed child, la obra de teatro que se representa en el Palace Theatre de Londres (además de en Broadway y, muy pronto, en Melbourne, San Francisco y Hamburgo. ¿Algún día llegará a España? Soñar es gratis…). La obra capta todo lo mejor de Harry Potter y aprovecha al máximo todos los recursos que ofrece un teatro para crear una experiencia muy bonita y recomendable.

Sin duda alguna, Harry Potter and the cursed child es todo un fenómeno: las entradas se agotan en pocas horas cada vez que sale a la venta una nueva tongada de ellas. Si algo está claro es que todo lo que lleva el nombre de “el niño que sobrevivió” es un éxito asegurado. De hecho, paseando por Londres esos días me di cuenta de que vuelve a estar de moda, está en todos lados.

El texto no lo escribió JK Rowling, sino Jack Thorne y John Tiffany, con la idea y aprobación de Rowling, por supuesto. Explica la historia de Albus, hijo de Harry Potter. Su padre ha dejado un gran legado que no le resulta fácil sobrellevar. Las expectativas de que Albus sea como su padre son muy altas y eso le supone una carga muy dura para el chaval.

Fotografía procedente de la página web oficial de Harry Potter and the cursed child en Londres

La obra en sí está bien, se puede decir que es una historieta, no una continuación exacta de Las reliquias de la muerte (aunque sí que está ambientada unos años después, con Harry, Ron y Hermione ya adultos y con hijos). Ahora bien, no me parece que sea una obra innovadora teatralmente. Sí que es interesante y muy entretenida, pero el texto en sí tampoco cuenta nada del otro mundo. Explica la relación entre Harry y Albus (cómo no acaban de entenderse pese a ser padre e hijo y que, en realidad, tienen tanto en común) y cómo Albus intenta encontrar su lugar pese a llevar consigo la enorme carga de ser “el hijo del gran Harry Potter, el héroe”.

La obra trata temas que, en realidad, las siete novelas de JK Rowling ya explora, como, por ejemplo, el amor maternal y paternal. Entonces, ¿qué aporta The cursed child que no haga ya ninguno de los siete libros? Para ser más exactos, ¿es necesario explicar la historia de Albus Potter? Yo tengo dudas porque lo veo como un intento más de explotar la marca Harry Potter, reutilizando recursos que ya se habían aprovechado bien, como el Time-turner. Sin embargo, la obra ha sido un éxito entre el público y se llevó 9 Olivier Awards y 6 Tony Awards la pasada temporada, lo que significa que la obra tiene algo. Y, en realidad, así es, no nos engañemos.

Leyendo el texto no tuve esta sensación, pero viendo la obra en el teatro me pareció que era muy bonita y emotiva. En vivo me gustó todavía más. Creo que el montaje juega mucho a su favor y no es tan importante lo que se explica sino cómo se explica.

Fotografía procedente de la página web oficial de Harry Potter and the cursed child en Londres

Es la primera obra de teatro de aventuras que veo. Las escenas son frenéticas, ocurren muchas cosas y pasan muy rápido, por lo que la obra no se hace nada pesada. Eso sí, leyendo el texto me esperaba una obra de teatro con muchos efectos especiales, como una película, y el resultado es más bien al contrario, lo que me gustó mucho. Se refuerza el texto, las palabras, los diálogos y se juegan con los recursos del teatro. El montaje es extraordinario y muy bonito. Por supuesto que hay escenas espectaculares con muchos efectos como los dementores (que, por cierto, son verdaderamente terroríficos), pero no se abusa de ello. Queda claro que es teatro y no una película, el medio es distinto y, por tanto, el mensaje llega de otro modo.

Una de las cosas que me llamó más la atención de Harry Potter and the cursed child es la música, ¡es una pasada! Fue creada por la cantante y productora musical Imogen Heap y es fantástica porque capta la intensidad de cada escena a la perfección. Por lo visto, algunas canciones son nuevas creadas para la obra y otras ha aprovechado algunas de sus canciones más populares (aunque yo, seamos sinceros, no la conocía). El 2 de noviembre se pondrá a la venta la banda sonora, ¡no faltará en mi colección!

La puesta en escena también es muy bonita y las coreografías también. No quiero explicar demasiado porque creo que es algo que hay que ver y descubrir. Creo que para esta obra de teatro se han cuidado mucho todos los detalles y se ha creado un espectáculo mágico, envolvente y precioso que, en realidad, funciona muy bien y atrapa y captiva a todo el público.

Hemos visto a Harry Potter en libros, películas, una obra de teatro, parques de atracciones, en mucho merchandising… ¿Qué será lo siguiente? La verdad es que tan solo su nombre enamora a millones de personas en el mundo y saca lo mejor de ellas. Creo que Harry Potter and the cursed child es toda una experiencia teatral que recomiendo mucho.

Fotografía procedente de la página web oficial de Harry Potter and the cursed child en Londres

Si después de leer este post os quedáis con ganas de ir a ver el espectáculo, podéis leer otro de mis post con consejos sobre cómo comprar entradas.

Cesar

Nous musicals aquesta temporada a Barcelona!

Ja s’han acabat les vacances d’estiu, tot va tornant a la normalitat i això vol dir que arriben noves estrenes als teatres de Barcelona! Pel què fa a musicals, es presenta una temporada molt i molt interessant. Principalment, per l’arribada d’Onyric, la nova proposta del Teatre Condal amb molts musicals i concerts per veure. A més a més, arriben alguns espectacles a la cartellera que ens morim de ganes de veure. Aquí va un repàs dels propers musicals que anirem a veure a la nostra ciutat:

 

FUN HOME

És un dels musicals més esperats d’aquesta temporada. Ja es pot veure al teatre Onyric de Barcelona l’adaptació en català d’aquest musical estrenat a Broadway el 2015. Va guanyar el Tony al Millor Musical. Narra la història de l’Alison, novel·lista gràfica que, quan el seu pare mor inesperadament, es submergeix en el seu passat per explicar la història de l’home volàtil, brillant i únic, el temperament i els secrets que van definir la seva família i la seva vida. L’espectacle està protagonitzat per la Mariona Castillo, el Daniel Anglès, la Pilar Capellades, la Clara Solé, la Julia Jové i el Marc Andurell. S’ha de veure, només fins al 4 de novembre!

 

PAQUITO FOREVER

El 25 de setembre torna a Barcelona (fins el 13 de novembre), més concretament al teatre Onyric, aquesta petita joia musical. Es tracta de Paquito Forever, que vam poder veure a l’Almeria Teatre l’any passat. Està dirigit per Victor Alvaro i protagonitzat pel gran Joan Vázquez, qui es posa a la pell de Paco Alonso. És un espectacle petit, divertit, alegre i tendre. El musical es va poder veure a Londres el passat mes de maig i es tornarà a representar el proper gener. Per tant, us podeu imaginar com de bo és. Si us el vau perdre a l’Almeria Teatre, ara teniu una oportunitat única a l’Onyric. No hi falteu!

 

LA JAULA DE LAS LOCAS

Una altra de les grans propostes, en majúscules, d’aquesta temporada. Ja podeu anar a veure al Teatre Tívoli de Barcelona el musical La jaula de las locas, protagonitzat i dirigit per l’Àngel Llàcer i també amb la participació de l’Ivan Labanda. Només mirant el vídeo promocional, el musical té una pinta extraordinària. És un musical de Harvey Fierstein i Jerry Herman basat en l’obra teatral francesa de Jean Poiret estrenada el 1973. Presenta una parella gay: Georges, gerent d’un club nocturn de drag queens, i l’Albin, parella i estrella del local. El musical tracta les aventures d’aquesta parella quan en Jean-Michel, el fill de Georges, els presenta els pares ultraconservadors de la seva xicota. El musical serà en cartell fins el 16 de desembre, no us el perdeu!

 

MAREMAR

El vídeo de presentació de Maremar, el nou musical de Dagoll Dagom, em posa la pell de gallina, així que no em vull imaginar què sentiré quan vegi el musical en directe. Per fi arriba al Teatre Poliorama (a partir del 22 de setembre) aquesta adaptació de Pèricles, el Príncep de Tir de W. Shakespeare amb música inspirada en l’obra de Lluís Llach. Maremar és la història d’un pare, una mare i una filla que lluiten per a retrobar-se, una de tantes històries en que la crueltat de la guerra fa separar famílies. Els intèrprets que donaran vida als personatges seran Roger Casamajor, Anna Castells, Cisco Cruz, Mercè Martínez, Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Elena Tarrats i Marc Vilajuana. Aneu-hi!

 

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA

Anna Moliner, Àngels Gonyalons, Rosa Boladeras, Jordi Prat i Coll, Santiago Rusiñol… Amb aquests ingredients, Els Jocs Florals de Canprosa té una pintassa excel·lent. Del 4 d’octubre a l’11 de novembre al Teatre Nacional de Catalunya arriba aquest musical basat en l’obra de Santiago Rusiñol. El text original denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana. Un segle després, la lucidesa de Santiago Rusiñol encara ens interpel·la… en forma de musical esbojarrat. Quines ganes!!

 

LA FAMILIA ADDAMS

Després de l’èxit a Madrid i de gira per tota Espanya, per fi arriba al Teatre Coliseum el musical La Familia Addams. Durant centenars d’anys, Gómez i Morticia, el patriarca i la matriarca del clan han viscut per i per a preservar els autèntics valors Addams, tan especials com únics, i desitgen continuar vivint en aquesta harmonia pels segles dels segles. Però una cosa inesperada va esdevenir. La seva fosca, macabra, tenebrosa i estimada filla, Dimecres, que ja és una preciosa jove de divuit anys d’edat, està a punt per emancipar-se. S’ha enamorat de Lucas Beineke, un noi dolç, afectuós, respectuós i intel·ligent d’una família “normal” i respectable d’Ohio. Aneu a divertir-vos amb aquesta família tant esbojarrada!

 

Quin és aquell espectacle que teniu més ganes de veure?

Molt aviat, podreu anar llegint les crítiques de tots aquests espectacles al blog!

Cesar

Consejos para ir a ver la obra de teatro ‘Harry Potter and the cursed child’ en Londres

Por fin he ido a ver Harry Potter and the cursed child en el Palace Theatre de Londres. Así que os puedo explicar, basándome en mi experiencia, algunos consejos si no queréis perderos uno de los mayores fenómenos teatrales de los últimos años. Este post no será una reseña, sino más bien cosas que debéis tener en cuenta.

  • Cuándo comprar entradas para Harry Potter and the cursed child

Para ver la obra de teatro, necesitáis unas entradas, eso está claro. Es un espectáculo muy popular, por lo que se agotan con mucha rapidez. Lo primero que hay que hacer es estar pendiente en las redes sociales qué día se ponen a la venta. Esta fecha se anuncia con muchos días de antelación o pocos. Mejor que sigáis la obra de teatro en las redes sociales para estar alerta.

Cada vez que se anuncian nuevas entradas son para unas fechas determinadas y ya os anuncio que no son pronto. Puedes comprar entradas para dentro de un año o más (menuda locura, ¿puedes organizarte con un año de antelación? Si quieres ir, sí). Yo compré las entradas en septiembre de 2017 y fui en agosto de 2018. Casi un año de espera, de nervios y emoción.

 

  • Cómo comprar las entradas para Harry Potter and the cursed child

Las entradas se ponen a la venta un día en concreto a una hora específica. Os recomiendo estar conectados a la página web oficial de Harry Potter and the cursed child en Londres antes de esa hora y seguir todos los pasos que se os indica. Siempre, siempre, siempre, haced caso de las indicaciones de la página web oficial del espectáculo, otras páginas extrañas o desconocidas, no.

Verás que hay dos opciones, con Nimax Theatres y con ATG Tickets. Yo abrí las dos páginas en dos pestañas distintas y las mantuve abiertas. En las dos hay una cola de espera e hice la compra en la página que terminó antes. En la cola podrás ver cuántas personas tienes delante de ti intentando hacerse con las entradas como tú. ¡Que no cunda el pánico! Creo recordar que si tu cifra es menor de 10.000, tendrás entradas aseguradas y sino, a la próxima será. Es aleatorio, por lo que no te preocupes demasiado.

El proceso de compra es muy sencillo, supongo que para agilizar un proceso masivo y que la página web no se sature con tantas transacciones a la vez. Puedes escoger el precio de las entradas que quieres pagar (el más barato son 15 libras por cada parte, es decir, 30 en total), puedes escoger si quieres ver las dos partes de la obra el mismo día o en dos días separados, la cantidad de personas que iréis y, por último, escoger el día y pagar.

Tú no escogerás las localidades, eso es aleatorio. En función del precio que elijas, estarás más o menos delante y más o menos centrado. Cuánto más pagues, mejor, claro está, pero piensa que, en realidad, son dos entradas (y hay que sumar vuelo, alojamiento, comidas, etc.). Si te lo puedes permitir, ¡genial!

Guarda el correo electrónico de confirmación, o imprímelo si lo prefieres, y guárdalo bien. Recuerda también qué tarjeta has utilizado a la hora de hacer el pago porque la necesitarás para recoger las entradas el mismo día de la función en las taquillas del teatro.

Para recoger las entradas necesitarás el correo de confirmación, tu documento de identidad y la tarjeta que has utilizado para hacer el pago. Al comprar las entradas con tanta antelación, pueden pasar muchas cosas (tu tarjeta de identidad caducó, perdiste la tarjeta y te la has tenido que cambiar…), pero no pasa nada, siempre que puedas demostrar que has sido tú el que compró las entradas, no tienes que preocuparte.

 

  • Antes de ver la obra

¿Qué hacer antes de ir a ver la obra? Está muy claro, maratón de todas las películas de Harry Potter, comprarte una capa de tu casa favorita de Hogwarts para ponértela ese día… 😉 En realidad, os recomiendo leer el texto, en el idioma que prefieras, unos días antes.

Yo me lo leí cuando salió y me lo volví a leer dos semanas antes de ir. La verdad es que me ayudó porque, en general, me resultó difícil de seguir. El inglés de algunos actores y actrices es muy británico, muy cerrado, y mi inglés ya no es lo que era… La obra no es un musical, con lo que hay que estar muy atento todo el rato de todos los diálogos, hay que entenderlo todo bien.

Con tanta antelación, además, puedes preparar tu viaje a Londres, buscar vuelos, hoteles y actividades para hacer (¡que no se te pase ir a ver un musical!). Eso sí, si vas a ver la obra el mismo día, recuerda que aquel día no harás nada más que ir a ver Harry Potter. La primera parte empieza a las 14 horas y la segunda a las 19:30h. Ese no es el mejor día para ir a hacer turismo.

 

  • Llegó el día de ver Harry Potter and the cursed child: ¡A recoger las entradas!

Después de meses de nervios y emoción, llegó el momento. ¿Y ahora qué hacer? A partir de las 10 de la mañana (es cuando abren), vete a buscar a las taquilas del teatro tus entradas. Habrá cola seguro pero no te asustes, no necesariamente es para recoger las entradas (esa cola, como mucho, será rápida), hay gente que hace cola para intentar comprar entradas que la gente ha devuelto. Tú vete directamente a la ventanilla y pide tus entradas.

Allí te pedirán tu tarjeta de identidad, la tarjeta de débito o crédito con la que efectuaste la compra y el correo electrónico de confirmación. Por fin te darán tus entradas para que puedas entrar después. Te recomiendan entrar al teatro una hora antes de la función porque comienza muy puntual (con 30 minutos basta, en realidad).

Yo fui con todos los nervios y emoción a recoger las entradas y me atendió una señora bastante desagradable que ni sonrió. En fin, ¡todos tenemos un mal día! No dejes que nada ni nadie arruine ese día tan especial.

Tienes hasta las 14h para hacer cosas como, por ejemplo, ir a desayunar al Theatre Café, en la Shaftesbury Avenue, justo delante del Queens Theatre donde se representan Les Misérables. Un café ambientado con musicales, ¡tienes que ir!

 

  • Llegó el momento de ir a ver Harry Potter and the cursed child: consejos al entrar en el teatro

Una vez te dirijas al teatro, vas a ver una cola enorme que, probablemente, da la vuelta a todo el teatro. No te preocupes, va avanzando bastante rápido. Eso sí, que sepas que te van a hacer enseñar todo lo que lleves dentro del bolso/mochila, no te van a dejar entrar maletas y tampoco comida o bebidas. Refrescos y comida se tiene que comer dentro, no podrás entrar nada de eso en el teatro. Para evitar tener que tirar comida (eso está muy feo), mejor que no la lleves ya directamente.

Si crees que en las 2 horas y media que dura cada parte (más los 20 minutos de descanso) vas a necesitar beber algo, llévate dinero porque barato no es.

Una vez dentro, déjate sorprender por la magia del teatro y disfruta al máximo de Harry Potter and the cursed child. ¡No olvides comentarlo en las redes sociales!

Si tienes alguna duda, puedes dejarme un comentario e intentaré ayudarte en lo que pueda y sepa. Recuerda que este post lo he redactado basándome en mi propia experiencia y en lo que yo viví, por lo que ahora, cuando lo leas, si te estás planteando ir a ver la obra de teatro, podría ser diferente.

Fotografía procedente de la página web oficial de Harry Potter and the cursed child en Londres

Cesar