Poe, el cabaret macabre a l’Almeria Teatre de Barcelona: producció petita però de gran qualitat

La companyia Gataró ha celebrat el seu vintè aniversari recuperant un dels clàssics de Dagoll Dagom en format de cabaret: Poe. Quan l’espectacle es va estrenar per primera vegada el 2002, comptava amb llibret de Dagoll Dagom, basat en històries d’Edgar Allan Poe, i amb música d’Òscar Roig. Aquesta adaptació que es pot veure a l’Almeria Teatre de Barcelona, en canvi, compta amb dramatúrgia i direcció de Victor Alvaro, així com direcció musical de Miquel González.

Jo no havia vist la primera producció de Poe i, per tant, no sabia exactament què esperar-me, però ho vaig gaudir molt de totes maneres. Mentre escric aquestes paraules, escolto de fons el disc de Dagoll Dagom i em sorprèn la feinada que hi ha hagut darrere en aquest aspecte a l’hora de fer l’adaptació. El CD és èpic i tenebrós, en canvi, al Teatre Almeria la música és tenebrosa i divertida a la vegada. Tan sols hi ha un piano i un violoncel, a més de les fantàstiques veus dels actors i actrius que demostren, una vegada més, com de ben preparades estan les noves generacions de teatre musical.

Potser sí que es veritat que s’ha perdut aquesta èpica que escolto al CD original, però no s’ha perdut la qualitat en absolut. Justament, cal destacar la bona feina que s’ha fet en adaptar la música a un espectacle més aviat petit, més proper al públic i que, tot i així, no perd intensitat. La música a Poe és essencial per explicar la història i per presentar els personatge, perquè pràcticament tota la funció és cantada. En aquesta producció, la música està feta amb molta cura perquè els espectadors connectin amb la història des del minut 1, quan Miguel Àngel Sánchez surt a l’escenari a interpretar ‘Nit de Gala’.

Les veus dels intèrprets són meravelloses i les cançons sonen molt bé cantades per ells. Els actors i actrius són l’Aina Vallès, el Pau Oliver, el Miguel Àngel Sánchez, l’Adrià Ardila i la Patricia Paisal i tots ells estan fenomenals. Destacar, això sí, la Patricia Paisal i l’Adrià Ardila, perquè aporten moments de molt humor i es posen el públic a la butxaca amb només aparèixer a l’escenari.

La història de Poe és excel·lent, perquè s’han dibuixat personatges que semblen extrets d’alguns dels contes d’aquest autor. A més, tracta temes tant interessants i universals com la vida i la mort. L’obra regala moments de reflexió, sobretot al veure el patiment de la pobra Madeline. A més, sempre fa goig veure personatges tant tenebrosos, a qui no li agrada passar una mica de por?

Aquest Poe que podeu veure ja al Almeria Teatre és una molt bona producció, que recupera el musical original de Dagoll Dagom i el versiona per actualitzar-lo i portar-lo a un públic més proper. És una bona manera de descobrir-lo i reviure’l amb una gran qualitat: actors i actrius excel·lents, cançons fantàstiques i una posada en escena molt ben elaborada. No us ho penseu dues vegades i compreu ja les vostres entrades a la pàgina web oficial del teatre!

Cesar i Daniel

Anuncios

Centenario Leonard Bernstein y West Side Story: Jet Song

Si los Sharks se presentan con America, los Jets lo hacen con Jet Song, justo al principio de la película. Eso sí, lo que hay que tener en cuenta es que los Jets no representan en absoluto a la sociedad americana (una parte seguro que sí, pero no toda, no se puede generalizar). En primer lugar, porque no aparecen mujeres y, en segundo lugar, porque son un grupo de marginados que tan solo viven en la calle y ni estudian ni trabajan ni hacen nada.

Antes de cantar comentan algunas cosas remarcables que los retratan perfectamente. Son jóvenes considerados como delincuentes y que su única preocupación es el día a día, por lo que se consideran amos del barrio y de la calle. Se puede intuir que sus padres les rechazan y la sociedad también.

Acto seguido, se ponen a contar las bandas que han eliminado. Son autoritarios y racistas. La marginación y la falta de aceptación les ha radicalizado y, por eso, sus acciones son violentas y están dispuestos a pelearse por defender aquello que más quieren: el barrio.

 

RIFF

When you’re a Jet,

You’re a Jet all the way

From your first cigarette

To your last dyin’ day.

 

When you’re a Jet,

If the spit hits the fan,

You got brothers around,

You’re a family man!

 

You’re never alone,

You’re never disconnected!

You’re home with your own:

When company’s expected,

You’re well protected!

 

Then you are set

With a capital J,

Which you’ll never forget

Till they cart you away.

When you’re a Jet,

You stay a Jet!

 

El vínculo que tienen estos chicos es muy fuerte. Evidentemente son amigos, no familia, pero como si lo fueran. Dan mucha importancia a la amistad y a la lealtad del grupo, de ahí su lema “de la cuna a la tumba” y su enfado con Tony por haber abandonado el grupo para ponerse a trabajar.

Anna Moliner, una de les actrius més polifacètiques de casa nostra

Just fa dues setmanes vam assistir al concert que va fer l’Anna Moliner al Teatre Romea (ho sé, ho sé, he trigat molt en escriure aquest post). Vam tenir la sort d’anar perquè ens van tocar unes entrades a un sorteig que la mateixa Anna va fer al seu Instagram i, realment, va ser ideal. Va ser un concert molt variat, divertit i en el qual va quedar clar (per si n’hi havia cap dubte), que l’Anna és una de les actrius més polifacètiques, amb més talent i divertides que tenim a casa. Tant de bo aquest concert, al qual va titular ‘Jo dic sí!’, es programi en més teatres i molta més gent pugui gaudir d’aquesta trobada. Jo me l’imagino a l’Onyric.

L’Anna Moliner és una actriu, artista i cantant catalana amb molt de recorregut al nostre país. Potser la coneixeu de les seves aparicions a sèries de televisió (La catedral del mar, Las chicas del cable, Tiempos de guerra…) però, per a tots aquells a qui ens agrada el teatre, també la coneixem de veure-la als escenaris de Catalunya participant en obres com Mar i Cel, Boscos Endins, Aloma, You Say Tomato, Requiem For Evita o, la més recent, Els Jocs Florals de Can Prosa.

Aquesta actriu no només interpreta molt bé, sinó que també canta genial. La seva veu està preparada per interpretar cançons de tot tipus, des de la Barbra Streisand fins a la Joni Mitchell. L’hem vist protagonitzar molts musicals, però també és cantant i, fins i tot, va publicar un CD (que vam comprar a la sortida del concert) titulat Scents. Per cert, la seva germana, la Núria Moliner, també és cantant i forma part del grup Intana. Quin goig de família, no creieu?

Al concert, l’Anna Moliner va cantar acompanyada d’una banda i amb l’Andreu Gallén. El repertori no podia ser millor, perquè hi va haver de tot però, sobretot, molt d’humor. Jo dic sí va començar amb una versió de ‘Roxie’ de Chicago, en català, on l’Anna se n’enfotia de si mateixa. Acte seguit, va passar a A Chorus Line.

En poc més d’una hora del concert, l’Anna Moliner també va poder interpretar cançons del seu disc, així com un mix d’estils i gèneres, que van des de ‘Y sin embargo de te quiero’, ‘Both Sides’ de la Joni Mitchell, ‘Getting Married Today’ del musical Company o una cançó original de l’Andreu Gallén, divertidíssima, sobre una noia, la Sandra, que es presenta a un càsting.

Un dels nostres moments preferits va ser un medley amb cançons dels anys 90. Ens vam petar de riure, a més que estava molt ben trobat i lligat! Podeu veure el video a continuació. No té desperdici.

Com hem dit, esperem que el concert es torni a programar i el pugui anar a veure un públic molt més ampli. Jo dic sí va ser un concert molt sorprenent, variat, divertit i fantàstic, va ser un goig. Veure l’Anna Moliner sobre l’escenari sempre ve de gust, però quan és en un concert íntim com aquest, hauria de ser una cita obligatòria. Bravo, bravo, bravo!

Cesar

Carrie, el musical al Teatre Gaudí de Barcelona: hauria de ser obligatori a les escoles i instituts de Catalunya

La Carrie White, el personatge creat per l’Stephen King el 1974, ja és al Teatre Gaudí de Barcelona. Per fi s’ha estrenat a una de les propostes més interessants d’aquesta temporada a la nostra ciutat i creiem que, sobre tot el públic més jove l’hauria d’anar a veure sí o sí. Hi ha coses que mai canvien i ja seria hora: per molt avançats que estiguem al 2018 (d’acord, ja quasi 2019), als instituts encara hi ha nois i noies que pateixen assetjament pel simple fet de ser diferents. El musical Carrie ens trasllada a un institut on una noia procedent d’una família molt catòlica, pateix el rebuig per part dels seus companys. L’assetjament és una lacra per la nostra societat i té un preu molt elevat. Perquè quin futur ens espera com a societat quan els més joves encara adopten rols tant antiquats i deplorables com la de l’assetjador i assimilen amb total naturalitat fer mal, insultar i fer el buit a altres persones? L’assetjament (potser més conegut com a bullying), per desgràcia, és real, està massa present a les escoles i instituts del nostre país. I caldria canviar-ho ja, tenim feina a fer.

Pel que fa a l’espectale en sí, també hi ha coses que mai canvien i millor que no ho facin. Tot aquell espectacle que ve de la mà del Ferran Guiu, director d’aquest musical, és sinònim de qualitat. Ho hem dit nombroses vegades a aquest blog, però és la veritat. No només ens porta propostes diferents i interessants als nostres escenaris, sinó que solen ser obres molt ben cuidades, amb molts detalls petits, ben fetes, ben dirigides i que desperten moltes coses al teu interior. Lógicament, Carrie no n’és cap excepció.

Carrie és un musical que es va presentar per primera vegada a Londres el 1988 i, acte seguit, es va estrenar a Broadway, però va ser un fracàs total. Espereu, espereu, no us espanteu encara, que la història té un final feliç. El 2012, es va estrenar de nou amb modificacions en el llibret i les cançons i, aquesta vegada, va ser millor rebut. El 2015 es va produir a Londres de nou i, el 2018, arriba per primera vegada a Barcelona. Compta amb música de Michael Gore (a Barcelona, dirigida per Joan Comaposada), lletres de Dean Pitchford (adaptades en català per Marc Gómez) i llibret de Lawrence D. Cohen.

El Teatre Gaudí és el millor on portar un musical com Carrie, per la proximitat que ofereix. Tot i que es diu que Carrie és un musical de terror, a nosaltres no ens ho va semblar. És cert que et remou moltes coses, com l’angoixa o la por, però no el terror. Al estar tant a prop dels actors i actrius, aquestes sensacions s’accentuen molt més. És un encert. Com ja sabeu, el Gaudí és un teatre molt particular, amb les butaques al voltant de l’escenari, i tot està plantejat per poder veure les escenes bé des de qualsevol posició, cosa que té molt de mèrit.

Aquesta producció de Carrie compta amb un elenc molt jove. El paper de la Carrie l’interpreten la Georgia Stewart i la Raquel Jezequel. Nosaltres vam veure la Raquel i en teníem moltes ganes. A ella la vam descobrir a la Nit dels Musicals al Teatre Grec de l’any passat i ens vam enamorar amb la seva interpretació de ‘Defying Gravity’ de Wicked. Amb aquest talent, era qüestió de temps que la poguéssim veure protagonitzant un musical a Barcelona. I no podem estar més contents per ella. Canta i interpreta molt bé, tot i que és veritat que la Carrie (el personatge en sí com està escrit, no la seva interpretació) en ocasions ens va semblar excessivament bleda i innocent.

També ens va fer especial il·lusió veure a sobre l’escenari la Elisabet Molet fent de la Sue. Després de descobrir-la a El despertar de la primavera, aquest estiu la vam tornar a veure a That’s a musical, i ara a Carrie. L’any que ve no ens la perdrem a l’Onyric a Les dames del perpetu socors. A més a més, vam gaudir molt amb la interpretació de la Laura Miquel (a qui vam veure per primer cop a Tick, Tick…Boom!) fent de la dolentíssima Chris. A aquest musical, les dues poden lluir la seva potència de veu i us assegurem que són una meravella. Us encantaran. De fet, tots canten molt i molt bé, creieu-nos.

A sobre de l’escenari, hi ha un munt d’actors i actrius que ho donen tot. Cal destacar les coreografies molt elaborades de la Xaro Campo. Són una passada, és un musical molt vistós, amb molta canya i des d’un punt de vista coreogràfic és molt potent i bonic.

Carrie és un musical que pot entusiasmar als més joves per diversos motius. En primer lloc, per la música. És molt moderna, molt actual, és una barreja d’estils molt interessants i totes les cançons sonen molt i molt bé. A vegades, ens donava la sensació que érem a un concert més que al teatre. En segon lloc, per la història, que es desenvolupa a un institut. Sí que és cert que els personatges estan molt estereotipats (la Carrie és excessivament bleda i innocent, la Sue és massa bona, el Billy és el xicot perfecte, la Chris és dolentíssima…) però, justament, és la millor manera d’arribar als més joves i que entenguin el que se’ls hi explica. A vegades, és millor portar les coses a l’extrem per entendre-les des de la distància, i això és el que passa amb Carrie. Precisament el públic jove l’hauria de veure per prendre consciència de la tragèdia que suposa l’assetjament i evitar-lo.

El públic adult també gaudirà de Carrie perquè tracta molts més temes i molt diversos: el fanatisme religiós, les dificultats entre joves i adults per entendre’s, com tractar l’assetjament des d’un punt de vista adult, etc. Nosaltres vam sortir del teatre donant-li voltes al cap. Quantes vegades hem vist injustícies i no hem fet res per aturar-ho? I si allò que creus que fas bé no ho és? El teatre és una molt bona eina per fer pensar i, quan surts, t’has transformat.

Així doncs, no us perdeu Carrie, al Teatre Gaudí de Barcelona, us encantarà i sorprendrà. A més a més, a la sortida, no oblideu fer-vos una foto i compartir-la a les xarxes socials. Abans que res, podeu comprar les vostres entrades a la pàgina web oficial del Teatre Gaudí, feu-ho ràpid i agafeu les millors localitats!

Cesar i Daniel

Lydia Fairén en concierto en el Onyric Teatre Condal: probablemente, uno de los conciertazos del año

Hace justo una semana, nos encontrábamos en el Onyric Teatre Condal de Barcelona preparados para disfrutar de la que sería, probablemente, una de las mejores noches de este año que ya casi terminamos. Hay veces que vas al teatro (y, por teatro, entiéndase también ir a un concierto) con unas expectativas. Con el precio que has pagado por la entrada esperas llevarte a casa un buen rato, sorprenderte, emocionarte, etc. Sin embargo, esa noche, Lydia Fairén nos regaló mucho más de lo que, seguramente, ni siquiera ella se habría imaginado jamás. Sin duda alguna, después de verla, quedó clarísimo (por si quedaba alguna duda), que esta actriz, pese a ser tan joven, es una de las grandes del teatro musical de nuestro país. Y no estoy exagerando.

Lydia Fairén ha protagonizado numerosos espectáculos en nuestro país: Los Miserables, Mamma Mia, La Bella y la Bestia y, actualmente, interpreta a Miércoles en La familia Addams. Tal como explicó en el concierto, ya hace 10 años que se dedica a esta profesión, descubriendo y aprendiendo con cada papel y, como todos los fans de musicales, soñando con los musicales que esperamos que algún día puedan llegar a nuestros escenarios: Dear Evan Hansen, Wicked… (¡Que así sea!).

Acompañada por Xavi Torras en el piano, el concierto, titulado ‘On My Own’, empezó fuerte, con ‘One Night Only’ de Dreamgirls. Yo opino que es una de las mejores canciones para empezar un concierto así, tan íntimo, único, donde la artista transmite tanto que se desnuda para el público (¡metafóricamente, malpensados!). Es una canción que empieza lenta, calmada, pero que se va animando poco a poco. Es una de las canciones que me gustan más de este musical, así que me entusiasmó su elección.

A continuación, Lydia interpretó un medley con canciones de Dear Evan Hansen. Sin embargo, algo no iba bien: sufrió una bajada de azúcar y todos nos asustamos un poco. Pese a ello, después de una pausa, regresó al escenario con más fuerzas que nunca, preparada para sorprendernos y enamorarnos a todos. Lo dio todo y nos regaló una maravillosa lección de fuerza, de fortaleza y de valentía.

Desde el minuto uno, Lydia Fairén conectó con el público. Toda ella es emoción, sentido del humor, transparencia y garra. Además, estuvo muy bien acompañada: Gerard Martí (los dos cantaron el tema principal de La Bella y la Bestia y de High School Musical), Alejandro Mesa (interpretando ‘Pulled’ del musical que actualmente representan juntos, La familia Addams), Jana Gómez (las dos divas lo dieron todo con ‘Let Me Be Your Star’ de Smash), Jan Forrellat (recuperaron ‘A little fall of rain’ de Los Miserables) y Daniel Anglès (entonaron ‘Tanca els ulls’ de Molt soroll per Shakespeare).

Las canciones del concierto no podían ser mejores, la elección fue un 10. Por un lado, escuchamos las canciones de los musicales en los que Lydia Fairén ha participado, como ‘On My Own’ de Los Miserables (¡solo faltaría, si era el título del concierto ;-)!) o ‘Super Trouper’ de Mamma Mia. También explicó que, cuando era adolescente, su sueño era ser cantante de pop, por lo que el concierto contó con canciones de Katy Perry, Lady Gaga, Whitney Houston y Ed Sheeran.

Además, también hubo tiempo para escuchar canciones de musicales en los que Lydia no ha participado pero que, si pudiera, lo haría, claro. Ese es el caso de Dear Evan Hansen, Wicked (su ‘Defying Gravity’ puso el público en pie) o, nuestro momento favorito, el medley Kander/Ebb, con las canciones ‘Funny Honey’ de Chicago, ‘The World Goes Round’ de New York New York, ‘Maybe This Time’ de Cabaret y ‘All That Jazz’ de Chicago. ¡Una maravilla! Es verdad que ‘The World Goes Round’ no es una canción a la que estemos acostumbrados a escuchar en conciertos de musicales (y no entendemos por qué), por lo que nos hizo especial ilusión. Es una canción brutal, lo tiene todo, la letra, la música, la potencia… Y Lydia la cantó tan bien que nos puso los pelos de punta y nos emocionó. ¡Gracias por ese momento!

Aunque el concierto empezó con un poco de nervios, terminó por todo lo alto, con el público en pie. El único “pero”, por poner alguno, fueron las luces. No me suelo fijar nunca en el aspecto técnico de los espectáculos pero, esta vez, me pareció que ella estaba muy oscura y los cambios de iluminación eran muy bruscos. Pero bueno, nada grave, era tan bestia lo que ocurría sobre el escenario que la iluminación era lo de menos.

Siempre es un gustazo ver a Lydia Fairén sobre el escenario interpretando cualquier papel, pero verla en un concierto tan íntimo es llegar al paraíso. Todo fue excelente, esta chica tiene una voz tremenda y una presencia sobre el escenario espectacular. ‘On My Own’ fue un concierto memorable para nunca olvidar y que esperamos que se programe en más ciudades de España.

Desde el blog, nos gustaría dar la enhorabuena a Lydia Fairén por su concierto, por su valentía, coraje y fuerza. También queremos agradecer a Onyric Teatre Condal por programar este tipo de eventos. En cuanto a público, fue todo un éxito de asistencia, por lo que deberían organizarse más conciertos así.

Cesar y Daniel

La Familia Addams en el Teatre Coliseum de Barcelona: un musical divertido y entretenido

Fotografía procedente de la página web oficial de La Familia Addams, el musical

Por fin ha llegado a Barcelona la producción española de La Familia Addams. De la mano de Let’s Go, hemos podido recibir en nuestro país este musical con libreto de Marshall Brickman y Rick Elice y con música y letras de Andrew Lippa (adaptado por Esteve Ferrer, quien también dirige el espectáculo, y Silvia Montesinos). Se estrenó en Madrid hará cosa de un año y, después de una gira por España, se puede ver en el Teatre Coliseum. El año que viene el musical sigue su camino por el territorio español y se podrá ver en ciudades como Valencia, Mallorca o Almería. Es un musical divertido, entretenido, cuya pretensión es que los espectadores disfruten, se lo pasen bien y desconecten del día a día, algo que se consigue desde que empiezan a sonar las primeras notas de la archiconocida melodía de la Familia Addams. Es inevitable no chasquear los dedos al ritmo de la canción.

El elenco de esta producción no podía ser mejor. Encima del escenario podemos ver a muchos actores y actrices muy reconocidos que están estupendos interpretando a los miembros de esta alocada familia como Carmen Conesa, Xavi Mira, Lydia Fairén (está estupenda como Miércoles y nos morimos de ganas de verla esta noche en su concierto en solitario en el Onyric), Frank Capdet, Meritxell Duro, Fabio Arrante o Eva María Cortés (también nos encanta verla sobre el escenario, ya sea en un papel más grande o más pequeño), entre otros. También nos hizo ilusión reconocer entre los ancestros a Malia Conde, Sylvia Parejo, Ernest Fuster y Marc Villavella. Todos ellos están fenomenales, uno se olvida que está en el teatro para entrar dentro de la historia y disfrutarla.

El musical se centra en Miércoles, quien se ha enamorado de Lucas. Ella invita a la familia de él a comer con la suya, pero le pide a Gómez y Morticia que se comporten tan solo por una noche. Obviamente, eso es pedir mucho en la familia de los Addams. Además, la pareja de enamorados oculta un secreto que es complicado ocultar. Para descubrirlo, tendréis que ir al teatro. El espectáculo muestra escenas divertidas sobre el encuentro de las dos familias aparentemente tan distintas.

La primera parte del espectáculo nos entusiasmó mucho, porque es bastante gamberra, haciendo bromas sobre todo en general. El público no dejaba de reír. En cambio, la segunda parte, para nuestro gusto, es algo más floja y se centra más en las relaciones familiares y personales de los personajes. Con lo cual, no había tantas bromas, sino que es más romántico. De hecho, el cambio de registro se nota incluso en las canciones. El segundo acto incluye muchas más canciones lentas que el primero. Sin embargo, no os toméis esto como algo negativo porque no es así. En general, la función está muy bien, pero para gustos los colores y nosotros disfrutamos mucho más con el primer acto.

Los espectáculos que salen de gira, como La Familia Addams, normalmente suelen incluir bromas o guiños sobre las ciudades donde están. En este caso, no nos lo pareció: ¿bromas como que comen cocido madrileño o van a ver el musical del Rey León…? Nos pareció que no encajaban demasiado con el público barcelonés.

Pero es importante recalcar que no es algo negativo, sino que, para nuestro gusto, hay cosas que quizás no nos entusiasmaron tanto. Sin embargo, La Familia Addams es una producción muy bonita, que funciona y que puede sorprender a todo el público. Los decorados, vestuarios, maquillajes y efectos son espectaculares, así como las coreografías. Ya tan solo por eso es muy recomendable ir a verlo. Realmente, esta temporada estamos disfrutando de musicales de una gran calidad en Barcelona y, la verdad, es que La Familia Addams está a la altura. ¡Es una pasada!

Si no tenéis plan para el próximo fin de semana, apuntad en la agenda echaros unas risas en el Teatre Coliseum de Barcelona con La Familia Addams. Podéis comprar vuestras entradas en su página web oficial. Os divertiréis mucho.

Fotografía procedente de la página web oficial de La Familia Addams, el musical

Cesar y Daniel

Centenario Leonard Bernstein y West Side Story: America

La canción America es, probablemente, la más famosa y conocida del musical. Es la carta de presentación de los Sharks y, en realidad, de los latinoamericanos de la película en general. Este tema sirve para explicar la situación que viven los inmigrantes que llegan al país completamente pobres deseando tener una oportunidad que no llega. Por desgracia, esto no ha cambiado en absoluto. En esta canción, las chicas son más optimistas y los chicos se quejan de su dura realidad (racismo, violencia, peleas, desigualdad, pobreza…).

Al situar el clásico de Shakespeare en la actualidad, también era necesario actualizar los personajes. Las críticas que hacen los personajes son perfectamente comprensibles por los espectadores. Es fácil ver cómo la imagen de prosperidad en Estados Unidos, en realidad, es mentira. Aunque el tema sea muy duro, se trata con sentido del humor. Quizás, por eso se ha convertido en tan popular.

 

ANITA

Puerto Rico

My heart’s devotion

Let it sink back in the ocean

Always the hurricanes blowing

Always the population growing

And the money owing

And the sunlight streaming

And the natives steaming

I like the island Manhattan

Smoke on your pipe

And put that in!

ANITA

Skyscraers bloom in America

ROSALIA

Cadillacs zoom in America

TERESITA

Industry boom in America

BOYS

Twelve in a room in America

BERNARDO

Everywhere grime in America

Organized crime in America

Terrible time in America

ANITA

You forget I’m in America