Archivo de la categoría: Barcelona

Las estrellas de Broadway en concierto en el Festival Jardins de Pedralbes: sobre Alfonso Casado

Ya estamos a viernes, eso significa que ya podemos contar los días para que llegue el conciertazo Las estrellas de Broadway en concierto en el Festival dels Jardins de Pedralbes de Barcelona con los dedos de una mano: solo cuatro días. El martes ya está a la vuelta de la esquina, el fin de semana pasará volando (como siempre) y ya tenemos aquí el concierto.

Recordad comprar las entradas ya en la página web oficial del Festival dels Jardins de Pedralbes. ¡No sé a qué estáis esperando, ya deberíais tenerlas! Después de toda esta semana escribiendo sobre cada uno de los invitados de este concierto tan especial, tan solo me falta presentaros al director de toda esta fiesta: Alfonso Casado.

Fotografía procedente de la página de Facebook oficial de Alfonso Casado – Musical Director

Alfonso Casado no es un desconocido en nuestro país. Es un director de orquestra sevillano que, en nuestro país, ha dirigido musicales como Mamma Mia!, La Bella y la Bestia, Los Productores, Jesucristo Superstar, High School Musical, Victor o Victoria, Cats, Los Miserables o El Rey León.

Pero, además, también ha trabajado en el West End, dirigiendo las orquestras de Les Misérables, The Phantom of the Opera y Miss Saigon, ¡casi nada! El año pasado lo vimos en el concierto navideño dedicado a Andrew Lloyd Webber de L’Auditori y este año le volveremos a ver también en Navidades con un concierto dedicado a Leonard Bernstein y con artistas aún pendientes de confirmar (aunque, en un primer momento, se había anunciado que estaría Kristin Chenoweth, pero su nombre misteriosamente ha desaparecido de todos lados).

Ver a Alfonso Casado trabajando en nuestro país es una gran ocasión que no deberíais perderos si sois fans del teatro musical. Ahora tenéis la oportunidad de hacerlo el próximo martes, ¿nos veremos allí?

¿Qué canciones escucharemos? Pues básicamente algunas de las canciones más conocidas de The Phantom of the Opera, Evita, Les Misérables, West Side Story y algunos hits de Disney, entre otros. ¡No os lo podéis perder!

Anuncios

Las estrellas de Broadway en concierto en el Festival Jardins de Pedralbes: sobre Gerónimo Rauch

26 de junio de 2018. 22 horas. Una única noche. Festival dels Jardins de Pedralbes en Barcelona. Estas son unas pocas palabras que dicen mucho: teatro, musicales, emociones, sentimientos, música, vozarrones, artistazos… No hay suficientes palabras en el diccionario para describir qué es lo que ocurrirá esa noche. Si lo queréis vivir, tan solo tenéis que entrar en la página web del Festival dels Jardins de Pedralbes, hacer click en “Comprar entradas” y esperar hasta el próximo martes. Ya queda menos.

Las estrellas de Broadway en concierto será una noche excepcional que contará con Laura Tebbutt, Rob Houchen, Sofía Escobar y Gerónimo Rauch en un mismo escenario y un público entregado para escuchar canciones de West Side Story, El Fantasma de la Ópera, Los Miserables, Evita y Disney.

Fotografía procedente de la página web oficial de Gerónimo Rauch, Gentileza Revista GENTE

Gerónimo Rauch. Eso son palabras mayores. Es una de las figuras más relevantes del teatro musical en España. Las Navidades pasadas, el argentino nos enamoró en el concierto Una nit a Broadway amb Andrew Lloyd Webber i l’OBC en el Auditori de Barcelona. Y la verdad es que uno se queda con ganas de más después de verle. Poder volver a verlo este verano es muy emocionante. ¿Te quedarás con las ganas? Lo mejor: verle y escucharle. Lo peor: que se termine el concierto. Seguro que volverá pronto (cruzamos los dedos).

La primera vez que llegó a España fue con Jesucristo Superstar y, después de ese musical, participó en Los Miserables y Chicago. A partir de entonces, dio el salto al West End, participando en Les Misérables y The Phantom of the Opera. ¿Quién no adora a Gerónimo Rauch? ¡Es todo un actorazo y cantante, reconocido a nivel internacional!

Después de los musicales, también ha desarrollado su carrera como músico y cantante. Su disco Here, There and Everywhere es un “must” para los fans de Gerónimo Rauch, los amantes del teatro musical en general y de los Beatles. ¡Que disfrutéis de él el próximo martes 26 de junio en el Festival dels Jardins de Pedralbes!

Las estrellas de Broadway en concierto en el Festival Jardins de Pedralbes: sobre Rob Houchen

Pues nada, que en tan solo una semana ya habremos visto a cuatro grandes estrellas del teatro musical en un mismo escenario, el del Festival dels Jardins de Pedralbes de Barcelona. Una única noche y cuatro voces juntas: Laura Tebbutt, Rob Houchen, Sofía Escobar y Gerónimo Rauch, acompañados de la orquesta sinfónica Arts Symphony Ensemble, y dirigidos por Alfonso Casado (Director Musical) y Mariano Detry (Director Artístico).

¿Qué canciones se escucharán? Pues temas de West Side Story, el Fantasma de la Ópera, Los Miserables, Evita y Disney. Obviamente, no podemos saber más, todo será una sorpresa que podréis descubrir solo si asistís al concierto. Para ello, haced click en la página web del Festival dels Jardins de Pedralbes de Barcelona y las entradas serán vuestras. ¿Alguna duda? Seguro que no. ¿Ganas? ¡Muchísimas!

Foto procedente de su Twitter oficial

La estrella que hoy os presento es Rob Houchen, un chico inglés actor que, además de actuar e interpretar distintos papeles en el West End como Les Misérables o Titanic, también es cantante y edita sus propios EP como Within Reach y RH.

Después del concierto, entre los días 1 y 4 de agosto, Rob Houchen participará en el nuevo musical Broken wings, basado en la novela poética de Khalil Gibran en el Theatre Royal Haymarket.

Antes de que llegue el próximo martes y veamos a Rob Houchen en Las estrellas de Broadway en concierto en el Festival Jardins de Pedralbes, os dejo con una de sus canciones, Warning Sings, que la disfrutéis:

 

Las estrellas de Broadway en concierto en el Festival Jardins de Pedralbes: sobre Laura Tebbutt

Justo dentro de una semana estaremos disfrutando de Las estrellas de Broadway en concierto en el Festival Jardins de Pedralbes. ¿Cómo te quedas? ¡Menuda emoción! Ya podemos hacer la cuenta atrás para el que promete ser uno de los mejores conciertos de este 2018 para los amantes del teatro musical en Barcelona.

Es que poder ver a grandes estrellas del teatro musical juntos como Laura Tebbutt, Rob Houchen, Sofía Escobar y Gerónimo Rauch no ocurre cada día. Es un privilegio y un lujo, es algo que tenemos que celebrar y gritar a los cuatro vientos: ¡que llegue ya el día! Pero que no cunda el pánico, tan solo quedan 7 días. ¡Que pasen rápido, por favor!

Fotografía procedente del Facebook oficial de Laura Tebbutt

En el artículo de hoy, os presento a Laura Tebbutt. ¿Que quién es ella? Pues una actriz británica que ha participado en una lista enorme de musicales como The Wizard of Oz en el London Palladium (vamos, que se debe saber Somewhere over the rainbow mejor que nadie) y Les Misérables. En este último espectáculo interpretaba a Fantine, ¿podremos escuchar el mítico ‘I dreamed a dream’ en el concierto del Festival Jardins de Pedralbes? ¡Por favor que sí!

Laura es una de las cofundadoras de Sapphire Soul (aunque no estoy seguro de si se llama Divalution), una banda formada por tres chicas (ella, Lisa-Marie Holmes y Sejal Keshwala) que versionan clásicos del teatro musical, soul y pop. Aquí os dejo una de sus versiones, el medley de Aretha Franklin. Aquí queda claro el vozarrón de las tres artistas. ¿Con qué nos sorprenderá en el concierto? Pues tan solo tenéis que entrar en la página web del Festival Jardins de Pedralbes, comprar vuestras entradas y tener paciencia hasta que llegue el próximo martes 26, ¡ya queda menos!

Las estrellas de Broadway en concierto en el Festival Jardins de Pedralbes: sobre Sofía Escobar

Ya queda nada para Las Estrellas de Broadway en concierto, que podremos ver la semana que viene, el martes 26 de junio a las 22h. ¡Menudos nervios! Este promete ser uno de los conciertos del año para los aficionados del teatro musical en Barcelona. Un momento… ¿No tenéis vuestras entradas todavía? ¿Pero a qué estáis esperando? Entrad ya en la página web del Festival Jardins de Pedralbes. ¡Como se os pase os arrepentiréis de ello!

Será una noche única, con cuatro de las mejores voces del panorama actual del teatro musical, Laura Tebbutt, Rob Houchen, Sofía Escobar y Gerónimo Rauch, acompañados de la orquesta sinfónica Arts Symphony Ensemble, y dirigidos por Alfonso Casado (Director Musical) y Mariano Detry (Director Artístico). Menudo nivel, esto no ocurre cada día, no os lo penséis dos veces.

Durante esta semana, preparaos para leer un artículo dedicado a cada uno de estos artistas. Empezamos por Sofía Escobar.

Sofía Escobar es una cantante soprano y actriz portuguesa. Ha participado en varios musicales en el West End como West Side Story y The Phantom of the Opera. Interpretar a Christine Daaé no es nada fácil porque se trata de un personaje muy exigente vocalmente. Llegar a interpretar este papel en Londres es algo de lo que esta actriz tan joven debe sentirse muy orgullosa. Y más orgullosos nos sentimos nosotros de poder verla en Las Estrellas de Broadway en concierto.

Para los fans españoles, esta no será la única oportunidad de verla en nuestro país. A partir de octubre, Sofía Escobar formará parte del elenco de El Médico, un musical nuevo basado en la famosa novela de Noah Gordon que se podrá ver en el Teatro Nuevo Apolo de Madrid. ¡Habrá que verlo!

Para irnos preparando para el concierto, qué mejor que verla cantar. Aquí tenéis un vídeo de Broadway World Spain. Se trata de la presentación a los medios de El Médico durante el pasado mes de mayo. Aquí podéis ver a Alain Damas y Sofía Escobar interpretando la canción ‘Soñaba’. Qué ganas de verla, ¿qué canciones cantará en el concierto? Yo apuesto por Wishing You Were Somehow Here Again. ¿Cuál os gustaría escuchar a vosotros?

La gent no se sap comportar quan va al teatre!

© Ferran Mateo / TNC

M’encanta anar al teatre, ho adoro, em distreu, em fa desconnectar, em fa pensar, em fa emocionar, em remou per dins, em desperta curiositat… Per mi, anar al teatre no només és l’acte en sí de ser al teatre el dia pertinent a l’hora que toca per veure l’espectacle de torn, sinó que també és estar al dia de la cartellera, organitzar-me per poder veure les obres que vull veure, comentar-les amb la meva parella i amics, compartir-ho a les xarxes socials i seguir pensant durant dies en allò que he vist i tenir ganes d’anar a veure alguna altra obra. En definitiva, sóc un freak del teatre (amb especial devoció pels musicals, això ja ho sabeu) i, afortunadament, a Barcelona som molt afortunats per tenir una gran oferta i varietat d’obres: grans i petits formats, professionals i amateurs, clàssics i obres modernes, musicals i teatre de text, etc. Intento anar molt sovint al teatre, si em seguiu a l’Instagram ho sabreu, però hi ha una cosa que detesto i odio molt profundament: el comportament dels espectadors.

De debò, la gent no se sap comportar quan va al teatre. Hi ha persones que seria millor que no hi anessin i es quedessin a casa, la veritat, es farien un enorme favor a sí mateixes i a les persones que són al seu voltant. Segur que tots us heu topat amb males experiències i espero que me les expliqueu als comentaris, però aquí van algunes de les meves.

 

Falta de puntualitat

A l’entrada que tens al mòbil o impresa en paper diu que l’obra comença a les 20:30h. Això vol dir que a aquella hora exacta ja hauries de ser assegut a la teva butaca, llegint el fulletó que et donen a la entrada i preparat perquè s’apaguin les llums i comenci la funció. Però no, hi ha gent que creu que aquella és l’hora que cal arribar al teatre, passar pel lavabo, pel bar, deixar la jaqueta al guardarroba, enviar uns importantíssims whatsapps de vida o mort, fer-se un selfie per penjar-lo a les xarxes socials i, aleshores, entrar a la sala. Doncs no.

Tots treballem i és cert que a vegades podem anar més o menys justos al teatre. És acceptable i no passa res, només faltaria, però veure que el que hauria de ser excepcional es torna en normalitat vol dir que alguna cosa falla. Es podria posar a les entrades, si l’obra comença a les 20:30h, per exemple, just al costat de la hora, un missatge dient que cal arribar allà a les 20:15h aproximadament?

 

Cómo no… els telèfons

És terrible, els mòbils són una lacra pel teatre. Abans de la funció sona un missatge dient que s’apaguin els telèfons mòbils o que es posin en silenci i sense vibració. Com pot ser que encara hi hagi gent que s’oblida el so? Com pot ser que hi hagi gent tant estúpida (ho sento, però és així) que no revisi que té el mòbil sense so i vibració per evitar ensurts durant la funció? Estic segur que tots recordeu algun moment en què, al mig de la funció, ha sonat un telèfon. No es podria treure la cobertura de la sala? Quan vas al teatre vas a desconnectar durant dues hores, què menys que obviar per uns instants el món real, la teva salut mental ho agrairà.

Però tant de bo només fossin les trucades i els missatges de Whatsapp, veritat? No senyor, encara hi ha gent que fa fotografies sense cap mena de vergonya ni complexe, que llegeix els correus amb tota la brillantor de la pantalla al màxim per tal que tothom ho sàpiga o que miren l’hora cada dos per tres. Potser l’obra és un conyàs i t’avorreix a més no poder però tranquil, tinc una sorpresa per tu: s’acabarà, no et retindran a aquella sala per sempre. Els actors i professionals del teatre també volen marxar a casa, han d’anar a sopar, a fer les seves coses, etc.

Fotografia procedent de la pàgina web oficial de La Seca Espai Brossa

 

A vegades no sé si estic en un bar o al teatre

La gent parla pels descosits. Tot s’ha d’explicar, tot s’ha de comentar, fins i tot si no s’entén la paraula que ha dit un actor s’ha de preguntar “què ha dit?” i aleshores el company o companya del seu costat repetir la frase. No és per res, però perdre’s una frase no és res de l’altre món, es pot seguir la resta de l’obra sense problemes. Recordo que vaig anar a veure una obra de Shakespeare al teatre i, durant tota la funció, un noi li va explicar a la seva xicota absolutament tota la obra. Era un text complicat i difícil de pair, ho entenc, però de debò que no es podia esperar fins al final per explicar-li tot?

Parlar al teatre és una falta de respecte descomunal per totes les persones que hi ha al voltant, tant espectadors com actors i actrius. Fa perdre la concentració i l’atenció. L’obra només dura dues hores com a màxim, mira si hi ha temps per parlar després, per comentar-la i fer tertúlia!

En el cas particular de les obres de teatre musical hi ha un risc afegit: els espectadors que coneixen les cançons i les canten. Amb dos collons: he pagat el mateix preu que tu per escoltar l’orquestra en directe, la veu dels actors i actrius professionals que són a dalt de l’escenari i he de sentir la teva veu espantosa quan pots cantar a casa teva? És inacceptable!

 

La gent, senzillament, no sap estar al teatre

Anar al teatre és tant fàcil, oi que sí? Doncs hi ha gent que no en sap. Us resumiré com s’ha de comportar un quan va al teatre en tres senzills passos: seure a la butaca, treure el so i la vibració del mòbil i escoltar i mirar l’obra amb atenció de principi a fi. No costa tant! Doncs no, hi ha gent que no para de moure’s i que se sent incòmode, com si no volguessin ser allà. Com a consequència, es mou tota la fila. És cert que les butaques d’alguns teatres no són la comoditat personificada en sí i a un se li queda el cul quadrat i l’esquena encarcarada. Per tant, és normal que s’hagi d’anar movent i canviant de postura, però hi ha persones que sembla que siguin al gimnàs i no parin de moure’s tota l’estona. Entre poc i massa.

Una vegada, vaig anar a veure una obra molt dramàtica i dura, però no vaig ser capaç d’entrar-hi per culpa de la parelleta que tenia al costat. En primer lloc, abans no comencés la funció, van fer un aperitiu i van menjar una bossa de blat de moro (de kikos, vaja). Això sí, sort que ho van fer abans de la funció, tot un detall, perquè el soroll que fa al mastegar-los hauria sigut molt molest. La olor, però, no va marxar en les dues hores que va durar l’espectacle. En segon lloc, el noi era un empalagós i abraçava i feia petons constantment a la seva xicota (no exagero, era molt pesat). De debò que no es podia esperar? Per moltes abraçades que li fes, la noia no marxaria (tot i que amb un noi tant pesat, potser en tindria ganes). Doncs no us ho perdeu, un cop finalitzada la funció i ja a punt de marxar, ell va tenir els sants collons de dir-li a ella: “com m’ha agradat aquesta obra, m’ha emocionat moltíssim”. No m’ho creia, si jo no havia pogut estar atent per culpa seva, com va poder seguir la obra, ell?

 

La tos, la maleïda tos

A vegades no sé si sóc al teatre o a un concert de gent tossint. Qualsevol obra de teatre, qualsevol dia, qualsevol època de l’any, sempre hi ha tos, molta tos. Estic segur que tots haureu anat al teatre i us hi haureu fixat, a vegades és un festival, s’escolta més la tos que la veu dels actors. M’imagino que deuen assajar les seves obres amb gravacions de gent tussint per anar-se acostumant.

Tenir tos és inevitable, tots en podem tenir de tant en tant, només faltaria. De fet, jo he anat a alguna funció una mica refredat i amb tos i és molt molest i incòmode. Ara bé, hi ha vegades sembla que la gent tussi perquè s’avorreix. No entendré mai la gent que necessita aclarir-se la veu constantment o fer gargalls. Per Déu, no has de parlar ni obrir la boca en dues hores, no cal que forcis la gola constantment, sobreviuràs.

Fotografia procedent de la pàgina web oficial de El Maldà

 

Com us deia al principi d’aquest post, vosaltres amb quines males experiències us heu trobat al teatre? Comenteu-les aquí a sota i així podrem fer un recull de gent indesitjable que va al teatre.

Cesar

Tot el que no ens vam dir a El Maldà: un musical preciós i d’emocions a flor de pell

Tot el que no ens vam dir al Maldà és una barreja d’emocions i sensacions que costen molt de desxifrar i explicar, però que et transforma i renova en poc més d’una hora. És una peça tant petita, tant cuidada, tant ben treballada, tant intensa i preciosa que em sento molt afortunat i agraït d’haver-la pogut descobrir, a la vegada que orgullós de veure quant de talent que tenim a la nostra ciutat, és un goig enorme.

En general, els musicals se solen considerar espectacles divertits, entretinguts, amens, alegres, superficials… Segurament aquesta idea neix del fet que només cantem quan estem de bon humor. Aquest musical en concret, però, demostra que no necessàriament és així, que les cançons també poden néixer del dolor, de les frustracions, de les pors, inseguretats i les emocions a flor de pell.

Així d’entrada, un musical que ve de la mà de l’Alícia Serrat, el Miquel Tejada i el Daniel Anglès ja prometia molt i era garantia de qualitat. Com no podia ser d’altra manera, l’espectacle és excel·lent en tots els aspectes: les cançons, la posada en escena, la història (què explica i com ho explica), les interpretacions, l’escenografia, els vestuaris, etc.

La música la podeu tornar a escoltar quan sortiu del teatre si us compreu el CD allà mateix. És un luxe poder fer-ho, perquè moltes produccions no s’ho poden permetre, així que s’ha d’aprofitar i us asseguro que voldreu tornar a escoltar les cançons quan sortiu del teatre. El primer que vaig fer en arribar a casa és escoltar-lo i acabar de digerir-ho tot.

El Miquel Tejada ha captat molt bé el to de la història en les seves melodies i les cançons s’uneixen a la història tant bé que un s’oblida de si estan cantant o no i només rep les sensacions que transmeten les veus dels protagonistes i el so del piano. Les cançons són fantàstiques, sonen genial, però no són agradables. No interpreteu això com quelcom negatiu, si us plau, just al contrari. Com deia, provenen del dolor i de la tristesa i, per això, són dures, potents i intenses. Et deixen el cor en un puny, cosa que és molt necessari i saludable sentir-se així de tant en tant.

La història no podia ser millor. No vull entrar en gaires detalls perquè és millor que ho descobriu vosaltres mateixos, però Tot el que no ens vam dir tracta sobre un grup de nois estudiants de Filosofia que han de realitzar un treball en el qual han d’estar d’acord en tots els punts que se’ls hi planteja. A partir d’aquí, tots es qüestionen les seves vides, les seves pròpies decisions, moralitats, amors, amistats, etc. Tot està explicat amb flashbacks i sembla un puzle que només té sentit quan s’han unit totes les peces al final de tot. És un plantejament molt interessant i una idea molt original que està executada de manera sublim i que et manté en estat d’alerta durant tot l’espectacle.

El musical que ha creat l’Alícia Serrat és tot emocions i sinceritat. M’imagino que no ha de ser fàcil escriure una obra així perquè estic segur que cal recórrer a experiències i vivències pròpies que no ha de ser agradable reviure. El resultat, això sí, no em canso de dir que és esplèndid. Tots els personatges plantegen els seus dubtes, les seves vivències i és inevitable connectar amb tots ells a la vegada.

Jo em vaig sentir identificat amb tots els personatges en diferents moments de l’obra i estic segur que li pot passar a tothom. Qui no s’ha sentit mai indefens? Qui no ha tingut mai dubtes? Qui no s’ha sentit mai eufòric i enamorat? Les emocions que s’expliquen són universals però plantejades des de diferents punts de vista, tots ells encertats. L’Alícia Serrat té el do de la paraula, perquè tots els diàlegs i totes les lletres de les cançons es podrien emmarcar. Però no només això, cal tenir una ment brillant i molta creativitat per crear aquest conjunt de peces i que totes tinguin sentit, es puguin entendre bé i es vagin enllaçant entre sí d’aquesta manera.

Hi va haver un moment que em va arribar al cor i m’agradaria compartir-ho: la cançó Buit. Em va semblar que el personatge parlava per mi, que expressava amb paraules moltes emocions que jo mai he sabut explicar. Fa 16 anys, quan jo en tenia 12, em vaig trobar en la mateixa situació que ell: vaig perdre a la meva mare. En aquell moment, tampoc vaig ser capaç de plorar, tot i sentir-me trist, espantat i ple de dubtes, no em sortien les llàgrimes. Per desgràcia, tots hem viscut pèrdues de familiars i amics i és una experiència que et transforma per sempre. A mi l’escena en particular em va remoure molt, em va posar els pèls de punta i emocionar.

Tot el que no ens vam dir compta amb uns intèrprets molt joves, tots ells encara s’estan formant a l’escola Aules de Barcelona, però que van sobrats de talent: el Carles Alarcón, el Víctor Arbelo, la Sonia Catot, la Clara Solé i l’Estel Tort. Quines veus i quines interpretacions, són un regal pels sentits! Tampoc ha de ser fàcil per ells interpretar aquests personatges perquè significa remoure emocions que tots tenim guardades molt endins i que m’imagino que no ha de ser fàcil exposar als demés. Tampoc ha de ser senzill intentar no endur-se la feina a casa i sortir del teatre amb il·lusió i amb un somriure com si res després d’aquesta muntanya russa d’emocions. Tenen molt de mèrit! No em podria quedar només amb un dels actors perquè tots tenen coses que em van agradar, coses precioses, tots són boníssims! El grup forma un tàndem únic, molt ben unit i molt ben equilibrat sense el qual l’espectacle no seria el mateix.

Al blog he escrit centenars de vegades com m’agraden les produccions originals i de petit format que es fan a Barcelona. Adoro les adaptacions en català i castellà de musicals de Broadway i del West End, només faltaria, però les obres originals dels creadors i creadores que tenim al nostre país (com l’Alícia Serrat i el Miquel Tejada en aquest cas) són la meva debilitat. Amb Tot el que no ens vam dir, els espectadors i els creadors compartim referències, sensacions, punts de vista… A més, el Maldà és el millor espai on trencar la quarta paret, on la proximitat és tal que els espectadors també formen part de la història.

Com sempre, aquesta temporada que ja s’acaba al Maldà ens ha portat obres (musicals i de text) tant i tant bones que quedaran pel record (i algunes d’elles ja han sortit de gira i tot). Ja tinc nervis només per saber què podrem veure la propera temporada, estic segur que ho sabrem ben aviat i que la programació inclourà un munt de sorpreses i propostes boníssimes.

M’imagino que per tot l’equip que hi ha al darrere de Tot el que no ens vam dir ha de ser molt emocionant veure com, després de tot l’esforç, dedicació i feina que han fet, han obtingut un resultat tant satisfactori i la recepció del públic és molt positiva. Aquests últims dies no faig més que veure stories a l’Instagram i fotos al Twitter amb el hashtag #EtDiria i, realment, no em sorprèn, perquè el musical és tot un fenomen, jo no faig més que recomanar-lo a tothom.

Tot el que no ens vam dir es podrà veure només fins al dia 10 de juny al Maldà, podeu comprar les vostres entrades a la seva pàgina web. Però això no es pot quedar així, aquest espectacle necessita més recorregut i espero que molts més espectadors el descobreixin i s’emocionin com jo vaig fer ben aviat.

Cesar