Archivo de la categoría: Barcelona

El jardin de los cerezos de Anton Txèkhov en el Teatre Nacional de Catalunya: versión moderna que se salva por las interpretaciones

Fotografia procedente de la página web oficial del TNC

Durante solo 10 funciones se ha podido ver la adaptación de El jardín de los cerezos de Anton Txèkhov del Centro Dramático Nacional, dirigida por Ernesto Caballero y protagonizada por Carmen Machi, en el Teatre Nacional de Catalunya. Es un espectáculo entretenido, que divierte, que cuenta con un buen elenco, aunque es una versión moderna un poco estrambótica que no acaba de cuajar del todo.

La obra explica la historia de Lyubov Andreyevna, una aristócrata que regresa a su hogar después de vivir durante un tiempo en París. Vuelve con su hermano, sus hijas y sus amigos. Regresar supone volver a recordar los momentos felices vividos allí, con ganas de celebrarlo por todo lo alto. Sin embargo, la realidad es muy diferente: en cuestión de días, la casa se subastará, así como las tierras alrededor, que incluyen un espectacular jardín de cerezos.

La obra, que fue escrita en 1904 (fue la última que escribió Anton Txèkhov), trata muchos temas, como la pérdida, el paso del tiempo, cómo la familia es incapaz de defender lo indefendible, etc. Es un texto muy completo porque mezcla la comedia con la tragedia de una forma muy equilibrada. Además, fue un preludio de lo que ocurriría después, con la llegada de las nuevas fuerzas sociales en Rusia.

Esta versión de El jardín de los cerezos es muy moderna. Los personajes tienen móviles, se hacen selfies, escuchan música electrónica, visten ropas actuales, etc. En un primer momento choca bastante y puede que a muchos espectadores les cueste entrar. También hay situaciones un tanto surrealistas, como los zapatos que hacen ruido porque tienen dentro un patito de goma que no aportan valor y, más bien, confunden.

Destacar la espectacularidad del escenario, eso sí, de Paco Azorín, al contar con una tarima que gira, una casa de muñecas enorme y un jardín de los cerezos. En ocasiones, eso sí, la tarima cobraba un protagonismo que tampoco acababa de tener mucho sentido, giraba sin parar, se partía en dos y se volvía a unir (para diferenciar la casa del jardín), etc., lo que desviaba la atención.

El jardín de los cerezos tenía muchos efectos visuales y sonoros pero, algunos de ellos, eran totalmente surrealistas y parecían elegidos de forma aleatoria como, por ejemplo, la canción y el videoclip de Novi God. Alucinad:

También había unas proyecciones a los laterales del escenario que estaban muy bien pero, de nuevo, ¿qué sentido tenían? Los personajes que interpretan Carmen Machi y Secun de la Rosa se dirigen dos frases en esas imágenes. ¿Qué lógica tiene? ¿Por qué no podían tener esa réplica ellos mismos encima del escenario?

La conclusión, en definitiva, es: demasiadas dudas, demasiadas cosas que no acaban de cuadrar. Sin embargo, yo salí del teatro con una buena sensación. A mi me gustó, me entretuvo, y, por tanto, creo que cumplió con su función. El jardín de los cerezos se salva por el texto, por lo que representa, y por los actores y actrices encima del escenario. Destacar Isabel Dimas como Firs y, por supuesto, Carmen Machi.

Tenéis hasta este domingo para ver El jardín de los cerezos en el Teatre Nacional de Catalunya. En su página web, podéis encontrar vuestras entradas. ¡Espero que os guste!

Cesar

Anuncios

Rent en el Onyric Teatre Condal de Barcelona: el musical transformador, pelos de punta y emociones a flor de piel

Rent es el musical de los musicales, es todo amor, pasión, positivismo, vida y emociones. Qué producción y qué elenco hay en el Onyric Teatre Condal de Barcelona. Es calidad y talento combinado con una historia tierna, emotiva, que atrapa y con canciones potentes que sorprenden a todas las generaciones.

Es un musical muy emotivo e impactante, que se inspira en La Bohème de Puccini. Explica la historia de distintos personajes: Mark (soñador que quiere convertirse en director de cine), Roger (guitarrista deprimido desde que su novia se suicidó y le confesó que los dos tenían SIDA), Mimi (bailarina que se enamora de Roger), Collins (profesor que vuelve a visitar a sus amigos Mark y Roger), Angel (un drag queen que se enamora de Collins), Maureen (actriz y expareja de Mark), Joanne (abogada y actual pareja de Maureen) y Benny (propietario del piso donde se desarrolla la acción).

Este espectáculo, que creó Jonathan Larson, muestra la generación de los 90 pero, en 2019, no somos tan diferentes como nos parece. Rent nos hace recordar que hay que medir la vida en amor, que hay que vivir el momento y que cada día es importante porque podría ser el último. La vida pasa en un segundo y, por eso, qué mejor que vivirla con toda la felicidad que podamos. Parece un tópico, pero es la realidad y hay que recordarla. Jonathan Larson falleció la noche anterior a la estrena de Rent y eso ayudó a dar a conocer el musical (incluso ha ganado un Pulitzer). Ahora bien, no solo es famoso por eso, sino que también por ser un musical muy diferente, que sorprenderá y enamorará a todos los espectadores. Momentos de risas, de llorar, de emocionarse y sentirse vivo. Es una cita obligatoria para los fans de los musicales, pero también es una propuesta ideal para aquellos que no lo conozcan porque tiene todos los ingredientes para ser un éxito y gustar. ¿Queréis sorprender a vuestras parejas? Rent. ¿Queréis una noche de diversión con vuestros amigos? Rent. ¿Queréis una noche para vosotros mismos, para descubriros, para sentiros bien? ¡Rent!

Rent es un espectáculo que, cuando se estrenó en el New York Theatre en 1996, transformó por completo la historia de Broadway: canciones pop-rock, una banda sobre el escenario, una historia actual, gays, lesbianas y travestis, el SIDA… De hecho, permaneció en cartel durante 12 años, ¡toda una proeza! Deseamos que este Rent que se puede ver en el Onyric Teatre Condal de Barcelona hasta el 26 de mayo también sirva para dar un empujón a este proyecto musical que dirige Daniel Anglès en cuanto a público. Se lo merece mucho. Deseamos que acerque a muchos jóvenes a ver musicales y a descubrir nuevas propuestas. Mirad la página web de Onyric para conocer qué conciertos más interesantes hay programados esta temporada. ¡Os sorprendrán!

Rent se estrenó en España en 1999 y, años más tarde, en 2016, volvió a producirse en catalán, dirigido por Daniel Anglès. Ahora que se vuelve a poner en marcha este proyecto en castellano, es una muy buena oportunidad para que los fans del espectáculo en España. ¡Qué mejor que puedan acercarse a nuestra ciudad durante unos días y enamorarse de este grupo de actores y actrices con tanto talento!

La nueva producción que nos presenta Daniel Anglès cuenta con un escenario precioso, con muchos efectos visuales y con un sonido inmejorable. El Teatre Condal se reformó para dar lugar a Onyric y una de las cosas que los espectadores pueden valorar más especialmente es el audio. Todo se escucha muy bien, parece que estemos en cualquier teatro del West End. Es algo de agradecer en un musical así, con muchas veces y con mucho rock e instrumentos tocando con fuerza.

Ahora bien, una de las cosas más destacables de este Rent es el elenco. Encima del escenario hay actores y actrices de gran nivel, que ya hemos visto en numerosos musicales en Barcelona y siempre es un placer verles de nuevo. Con este proyecto demuestran una vez más que son capaces de hacer muchas cosas y no queda duda (si es que había alguna…) que son el futuro del teatro en nuestro país. Qué voces, qué presencias, qué interpretaciones… ¡Qué lujo!

Júlia Bonjoch está espectacular como Mimi, qué energía, qué voz, qué fuerza y qué valentía derrocha en sus escenas. Es todo poder y es inevitable sentirse orgulloso de ver un personaje femenino tan potente y tan completo como este en el teatro.

Víctor Arbelo también está fenomenal como Roger. Somos muy fans de este actor y cantante porque tiene una voz prodigiosa. Además, este papel le queda muy bien. Ya lo pensamos en 2016 cuando interpretaba a Roger en la producción de Rent en catalán y ahora pensamos lo mismo.

Albert Bolea es un actor, cantante y bailarín excelente. Eso es innegable, sobre todo queda claro con su número ‘Today 4 U’. Cómo canta, cómo baila y cómo se mueve como Angel es una maravilla. Un “pero”, por poner alguno, es que nos pareció muy serio, como quien dice, sonreía poco. Nos pareció que se preocupaba demasiado en hacerlo todo bien (cosa que ya hacía) y no en disfrutar de Angel y lo que este personaje supone. Seguro que cuando coja más rodaje en las funciones, día tras día, se dejará ir y disfrutará mucho más de este personaje tan bonito.

Xavi Navarro, como Tom Collins, es una absoluta maravilla porque tiene una voz que enamora, que sale de la cuarta pared y llega directo al corazón del espectador. Es todo emoción y su numerazo, ‘I’ll Cover You’, es todo sentimiento, nosotros nos emocionamos muchísimo.

Peter Vives es Benny, el propietario del bloque de pisos. Él es un artista muy reconocido en Cataluña, sobre todo por participar en la serie de televisión de TV3 La Riera. Probablemente no tenga mucha experiencia en teatro musical, por eso está bien estrenarse en un papel pequeño como este.

Iñaki Mur está muy bien en el papel de Mark, porque es todo timidez, sentido del humor, fragilidad y voz. Es un actor muy joven pero con mucho talento, que se come el escenario desde el primer momento en que aparece y, por tanto, da comienzo a la función.

África Alonso está espléndida como Joanne, porque hace reír, es enormemente expresiva y tiene una voz espectacular. Recientemente, disfrutamos de ella en el concierto Amor x Amor, interpretando ‘The Power of Love’ y ya nos quedó claro que estábamos presenciando el nacimiento de una artistaza.

Lo mismo nos ocurrió con Anna Herebia, quien se pone en la piel de Maureen. Tiene un número complicado, ‘Over The Moon’, porque es tan surrealista que los espectadores pueden desconectar. Sin embargo, superó este reto con creces y, en realidad, es uno de los mejores momentos de la función. Es enorme.

También destacar el trabajazo del Ensemble, formada por actores y actrices que también han protagonizado musicales muy reconocidos en Barcelona (por ejemplo, Carrie, Per si no ens tornem a veure o Fun Home): Clara Altarriba, Marc Andurell, Iskra Bocanegra, Nil Bofill, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabet Molet, Marc Gómez y Joan Roselló.

Es cierto que son papeles pequeños pero ellos son muy grandes y lo saben. Después de Rent seguro que los veremos en otros musicales, qué ganas de verles crecer y sorprender.

Así pues, ¿qué más necesitáis para ir a ver Rent? Buena historia, canciones potentes, una banda musical dirigida por Miquel Tejada, actores y actrices fantásticos, una escenografía preciosa… No os despistéis, comprad vuestras entradas en la página web de Onyric Teatre Condal antes de que no sea demasiado tarde.

Cesar y Daniel

Rent a l’Onyric Teatre Condal: el musical transformador, pèls de punta i emocions a flor de pell

Rent és el musical dels musicals, és tot amor, passió, positivitat, vida i emocions. Quina producció i quin elenc hi ha a l’Onyric Teatre Condal. És qualitat i talent combinat amb una història tendra, emotiva, que atrapa i amb cançons potents que enganxen a totes les generacions.

És un musical molt emotiu i impactant, que s’inspira en La Bohème de Puccini. Explica la història de diferents personatges: Mark (somiador que vol convertir-se en director de cine), Roger (guitarrista deprimit des de que la seva xicota es va suicidar anunciant-li que els dos tenien SIDA), Mimi (ballarina  que s’enamora de Roger), Collins (professor que torna a visitar els seus amics Mark i Roger), Angel (un drag queen que s’enamora de Collins), Maureen (actriu i exparella de Mark), Joanne (advocada i actual parella de Maureen) i Benny (propietari del pis on es desenvolupa l’acció).

Aquest espectacle, que va crear Jonathan Larson, mostra la generació dels 90 però, al 2019, no som tant diferents com creiem. Rent ens fa recordar que cal mesurar la vida amb amor, que cal viure el moment i que cada dia és important perquè podria ser l’últim. La vida passa en un segon i, per això, què millor que viure-la amb tota la felicitat que puguem. Sembla un tòpic, però és la realitat i cal recordar-la. Jonathan Larson va morir la nit abans de l’estrena de Rent i això va servir per donar a conèixer el musical (fins i tot va guanyar un Pulitzer). Ara bé, no és només famós per això, sinó que també val a dir que és un musical molt diferent, que sorprendrà i enamorarà a tots els espectadors. Moments de riure, de plorar, d’emocionar-se i de sentir-se viu. És una cita obligatòria pels fans dels musicals, però també és una proposta ideal per aquells que no el coneixen perquè té tots els ingredients per ser un èxit i agradar. Voleu sorprendre les vostres parelles? Rent. Voleu una nit de diversió amb els vostres amics? Rent. Voleu una estona per vosaltres mateixos, per descobrir-vos, per sentir-vos bé? Rent!

Rent és un espectacle que, quan es va estrenar al New York Theatre al 1996, va transformar per complet la història de Broadway: cançons pop-rock, una banda sobre l’escenari, una història actual, gays, lesbianes i travestis, SIDA… De fet, va estar en cartell durant 12 anys, tota una proesa! Tant de bo que aquest Rent que es pot veure a l’Onyric Teatre Condal de Barcelona fins el 26 de maig també serveixi per donar una empenta a aquest projecte musical que dirigeix Daniel Anglès pel què fa a públic. S’ho mereix molt. Tant de bo que apropi a molts joves a veure musicals i a descobrir noves propostes. Mireu la web de l’Onyric per conèixer quins concerts més interessants hi ha programats aquesta temporada. Us sorprendran!

Rent es va estrenar en Espanya l’any 1999 i, anys més tard, el 2016, va tornar a produir-se en català, dirigit per Daniel Anglès. Ara que es torna a posar en marxa aquest projecte en castellà, és una molt bona oportunitat pels fans de l’espectacle a Espanya. Què millor que puguin apropar-se a la nostra ciutat durant uns dies i enamorar-se d’aquesta colla d’actors i actrius amb tant de talent!

La nova producció que ens presenta el Daniel Anglès compta amb un escenari preciós, amb molts efectes visuals i amb un so immillorable. El Teatre Condal es va reformar per tal de donar lloc a l’Onyric i una de les coses que els espectadors poden valorar especialment és l’àudio. Tot se sent molt bé, sembla que siguem a qualsevol teatre del West End. És quelcom d’agrair en un musical així, amb moltes veus i amb molt de rock i instruments tocant amb força.

Ara bé, una de les coses més destacables d’aquest Rent és l’elenc. A dalt de l’escenari hi ha actors i actrius de gran nivell, que ja hem vist participar en nombrosos musicals a Barcelona i que sempre és un plaer tornar a veure de nou. Amb aquest projecte demostren, una vegada més, què són capaços de fer i no queda dubte (si és que n’hi havia cap…) que són el futur del teatre d’aquest país. Quines veus, quines presències, quines interpretacions… Tots i totes fan molt de goig.

La Júlia Bonjoch està espectacular com a Mimi, quina energia, quina veu, quina força i quina valentia transmet a les seves escenes. És tot poder i és inevitable sentir-se orgullós de veure personatges femenins tant potents i tant complets com aquest en teatre.

El Víctor Arbelo també està fenomenal en el paper de Roger. Som molt fans d’aquest actor i cantant, perquè té una veu prodigiosa. A més a més, és un paper que li escau molt bé. Ja ho vam pensar quan el vam veure al 2016 i ara ho tornem a pensar.

L’Albert Bolea és un actor, cantant i ballarí excel·lent. Això és innegable, sobre tot queda clar amb el seu número ‘Today 4 U’. Com balla, com canta i com es mou com a Angel és una meravella. Un “però”, per posar-ne un, és que ens va semblar molt seriós, com qui diu, somreia poc. Ens va semblar que es preocupava massa en fer-ho tot bé (que ja ho feia) i no en gaudir de l’Angel i del que aquest personatge suposa. Segur que quan agafi més rodatge amb les funcions, dia rere dia, es deixarà anar i gaudirà més d’aquest personatge tant bonic.

El Xavi Navarro, com a Tom Collins, és una absoluta meravella perquè té una veu que enamora, que surt de la quarta paret i arriba directe al cor dels espectadors. És tot emoció i el seu numeràs, ‘I’ll Cover You’ és tot sentiment, ens vam emocionar moltíssim.

El Peter Vives és en Benny, el propietari del bloc de pisos. Ell és un artista molt reconegut a Catalunya, sobretot per participar a la serie de televisió La Riera. Probablement no tingui molta experiència en teatre musical, per això està bé en un personatge petit com aquest per introduir-se.

L’Iñaki Mur està molt bé al paper de Mark, perquè és tot timidesa, sentit de l’humor, fragilitat i veu. És un actor molt jove però amb molt de talent i es menja l’escenari des del primer moment en que apareix i comença la funció.

L’Àfrica Alonso està esplèndida com a Joanne, perquè fa molt riure, és enormement expressiva i té una veu espectacular. Vam gaudir molt amb ella al darrer concert d’Amor x Amor, interpretant ‘The Power of Love’ i ja ens va quedar clar aleshores que presenciàvem el naixement d’una artistassa.

El mateix ens ha passat amb l’Anna Herebia, qui es posa a la pell de la Maureen. Té un número complicat, ‘Over The Moon’, perquè és força surrealista i pot provocar que els espectadors desconnectin. Malgrat això se n’ensurt tant bé que es converteix en un dels millors moments de la funció. És enorme.

També destacar la feinada de l’Ensemble, formada per actors i actrius que també han protagonitzat musicals d’allò més reconeguts a la nostra ciutat (per exemple, Carrie, Per si no ens tornem a veure o Fun Home): Clara Altarriba, Marc Andurell, Iskra Bocanegra, Nil Bofill, Raquel Jezequel, Edgar Martínez, Elisabet Molet, Marc Gómez i Joan Roselló.

És cert que són papers petitons, però ells són molt grans, i ho saben. Després de Rent segur que els veurem en altres musicals, quines ganes de veure’ls créixer i sorprendre.

Així doncs, què més necessiteu per anar a veure Rent? Bona història, cançons potents, una banda musical dirigida pel Miquel Tejada, actors i actrius fantàstics, una escenografia preciosa… No badeu, compreu les vostres entrades a la pàgina web de l’Onyric Teatre Condal, abans no sigui massa tard.

Cesar i Daniel

Close to Liza a l’Onyric Teatre Condal de Barcelona: fantàstic homenatge a Liza Minnelli

Què tard, si és que som un desastre total… Fa molts dies, el 12 de març per ser més exactes (fixeu-vos si han passat dies!), vam anar a veure a l’Onyric Teatre Condal un concert al Club Onyric molt especial, per celebrar el 73è aniversari de Liza Minnelli. Es tracta de Close to Liza, amb la Virgínia Martínez i el Dani Campos, amb la direcció de Xavi Casan, una proposta que ja s’havia pogut veure al Teatre Maldà.

Aquesta temporada, l’Onyric Teatre Condal ofereix propostes d’allò més interessants. A més de Rent en castellà, el teatre s’omple de concerts com Close to Liza, l’Anna Moliner, la Mariona Castillo, l’Elena Gadel, Daniel Anglès, Sylvia Parejo, Gerónimo Rauch, Pablo Puyol amb David Ordinas, etc.

El Club Onyric és un espai ideal per fer concerts petitons com Close to Liza, però tant de bo la gent s’animés més a anar-hi. És un bon lloc on descobrir artistes (nosaltres vam veure la Virgínia Martínez per primera vegada) i veure propostes diferents, que surten dels cànons i són excel·lents. Potser caldria animar a les escoles (no només d’interpretació) a assistir a concerts així. Molts espectadors sortirien guanyant.

Liza Minnelli, filla de Judy Garland i Vincent Minnelli, és una de les artistes més premiades de la història (ha guanyat un Oscar, Emmy, Grammy i Tony) i, a la mateixa vegada, de les més desconegudes. Malauradament, les noves generacions desconeixen aquesta figura mítica del cine, recordada especialment per Cabaret. Avui dia, hi ha una explosió d’informació, de continguts, de pel·lícules, de sèries, d’actors i actrius, etc., i, malauradament, a les noves generacions no els interessa el cinema clàssic.

Close to Liza és un recorregut per les cançons de Liza Minnelli, i no solament les més famoses al nostre país (Cabaret i New York, New York), sinó també les cançons que ella ha interpretat i cantat durant tota la seva carrera professional. La majoria de cançons ens resultaven desconegudes, però no per això les vam gaudir menys. Justament, al contrari, la tria va estar molt bé, al combinar cançons més animades amb d’altres més pausades de forma molt equilibrada.

Tot el concert va ser en anglès (és d’agrair que es mantingui l’essència original de les cançons) i va comptar amb el Dani Campos al piano i la Virgínia Martínez cantant i interpretant. Ens vam quedar sorpresos i enamorats de l’enorme talent dels dos. El concert va ser una meravella que esperem que es torni a fer per tal que molts més espectadors el puguin veure.

La Virgínia Martínez és tot tècnica, qualitat, presència, talent. No deixava de sorprendre’ns com controlava tot l’escenari, tots els moviments, la veu, les notes. Quina meravella més absoluta! No imitava a la Liza Minnelli, més aviat la interpretava, per això va ser un concert tant exquisit, una verdadera joia.

Com se celebra un aniversari? Doncs amb un pastís i xampany, com no podia ser d’altra manera, tot per la Liza Minneli, per descomptat! Al final del concert, els organitzadors van convidar a tothom a un trosset de pastís de Bollo Cakery (llàstima que no en podem prendre, però tenia una pinta espectacular 😥) i una copa de xampany. Per molts anys més, Liza i per molts més èxits, Dani i Virgínia!

Cesar i Daniel

 

Lehman Trilogy en el Teatre Lliure de Barcelona: conocer y burlarse de los orígenes de la crisis económica en formato musical

Lehman Trilogy © Lucas Caraba Fotografía procedente de la página web del Teatre Lliure.

En 2008, la compañía global de servicios financieros, Lehman Brothers, quebró y trajo consigo una crisis económica que todavía no hemos podido superar. No lo neguemos: paro, pérdida de oportunidades, de calidad de vida y de poder adquisitivo, desigualdades, pobreza, riesgo de exclusión social, recortes, etc. Desde entonces, todo ha cambiado y, al mismo tiempo, todo sigue igual.

¿Pero cómo se llegó a eso? España es uno de los países que se ha visto más perjudicado por la crisis económica, ¿no sería conveniente conocer cómo se produjo e, incluso, cómo se gestó? La respuesta es: sí, totalmente.

Los peces gordos, bancos y poderosos que tenemos hoy en día han llegado a esa posición gracias a su juego sucio y a no respetar ninguna norma, ética ni moral durante muchos años. Por ejemplo, Lehman Brothers nació en 1844 y, durante muchas décadas, se aprovechó del trabajo de los esclavos para aumentar sus márgenes de beneficio. ¡Menudo asco!

En 2008, este banco se hundió e inspiró al dramaturgo italiano Stefano Massini, quien creó una trilogía sobre el auge y caída de las tres generaciones de los hermanos Lehman, unos emigrantes judíos que llegaron a Estados Unidos con el objetivo de montar su propio negocio y aprovecharse de las ventajas del sueño americano.

Lehman Trilogy se estrenó en París en 2013, pero también se ha podido ver en Italia e, incluso, en Londres. En el West End, de hecho, la versión dirigida por Sam Mendes, después de su enorme éxito, volverá a estrenarse en mayo de 2019 en el Piccadilly Theatre.

En España, Sergio Peris-Mencheta ha dirigido la adaptación al castellano de este espectáculo y, para hacerlo, ha contado con la dirección musical de Litus Ruiz. En nuestro país, el espectáculo se ha musicalizado (no es exactamente un musical pero se aproxima mucho) y cuenta con canciones originales de Litus Ruiz, Xènia Reguant, Ferran González y Marta Solaz. Se ha podido ver en Madrid y, recientemente, en el Teatre Lliure de Barcelona. Estoy seguro de que le queda mucho más recorrido y podrá verse en más ciudades de España, ¡no os lo perdáis si tenéis oportunidad!

Lehman Trilogy © Ricardo Solis. Fotografía procedente de la página web del Teatre Lliure.

El montaje de Lehman Trilogy está muy bien, aunque hay que reconocer que no es una obra fácil para todo el mundo. Está dividida en tres partes de 55 minutos, con un entreacto de 15 minutos entre cada una de ellas. Eso sí, un tema que podría ser muy denso y complicado está explicado con mucho sentido del humor, es muy ágil y acaba fluyendo con mucha más facilidad de la esperada.

Sobre el escenario, aparecen seis actores (algunos de ellos se van turnando las funciones): Aitor Beltrán/Oscar Martínez, Ferran González, Pepe Lorente/Ignacio Rengel, Darío Paso, Leo Rivera y Litus Ruiz/David P. Bayona. Todos ellos interpretan multitud de personajes: todos los Lehman, sus mujeres, esclavos, compradores, vendedores, la familia Goldman Sachs, etc.

La puesta en escena recuerda el teatro de barraca, es decir, ambulante, con una función pedagógica, con pocos recursos (aunque sí que es verdad que, justamente, de pocos recursos, nada. El escenario de Lehman Trilogy está muy, pero que muy bien y, además, está muy bien aprovechado).

Las escenas juegan con la metáfora y con el sentido del humor. Se puede ver un juego de pádel, una comilona, unas apuestas de carreras de caballos, etc. Todo ello, con el fin de entender cómo hacían los negocios la familia Lehman y cómo se enriqueció año tras año, invirtiendo en algodón, café, ferrocarriles, televisión, viviendas e, incluso, armas y financiando guerras.

En el apartado musical, las canciones estaban muy bien, algunas de ellas en hebreo, para recordar el orígen judío de la familia Lehman, otras en castellano y otras en inglés. Todas ellas transmitían con fuerza el sueño americano de los Lehman Brothers que, al final, se convirtió en una pesadilla que todos seguimos pagando directa o indirectamente.

Lehman Trilogy © Pepe H. Fotografía procedente de la página web del Teatre Lliure.

Cesar

La dansa de la venjança a La Villarroel: dolorosa, inesperada i intel·ligent

Dos actors sobre l’escenari, la Laia Marull i el Pablo Derqui. 1:20h d’espectacle de pura tensió i emoció, des del minut 1 fins al final. Girs inesperats, dolor, impotència i emoció. Així és La dansa de la venjança, de Jordi Casanovas, dirigit pel Pere Riera que s’ha pogut veure a La Villarroel durant tot el mes de març. Tant de bo que surti de gira i es pugui veure a molts teatres de Catalunya perquè, realment, val molt la pena.

El Roger i la Clàudia han deixat la seva relació. Ella es passa pel pis a recollir la seva roba d’hivern i, de sobte, es troba que el Roger l’està esperant. Els dos personatges, aleshores, reflexionen sobre què els ha endut a aquesta situació. Rancúnies, frustracions, falta de comunicació, de passió, infidelitats, etc. I, sobretot, la boira del maltractament psicològic que hi és present en tot moment.

Afortunadament, vivim en l’era del feminisme, en el moment de l’empoderament de les dones que lluiten per eliminar les discriminacions i les desigualtats que han patit des de sempre. Tot i així, per desgràcia, la violència de gènere i els maltractaments són una lacra massa real, que es cobra masses víctimes a l’any i que, per tant, cal combatre. La violència pot ser física, més visible, però també psicològica, amb conseqüències igual de greus. El text de Jordi Casanovas, entre altres coses, tracta aquest tema amb duresa, sensibilitat i brillantor.

La dansa de la venjança remou els espectadors a la butaca, no deixa indiferent a ningú. Impossible no sentir dolor en veure certes escenes, els cops baixos del Roger i les eines de manipulació que utilitza per enfonsar la seva víctima. Ara bé, també ensenya que no hi ha bons i dolents. Sí que hi ha maltractador i víctima, és molt evident, però aquesta situació tant tràgica neix d’una toxicitat que ho arrossega tot. Aquesta obra aporta sensacions i pensaments que sovint tendim a evitar, perquè són dolorosos, però que cal afrontar.

És una obra molt intel·ligent, perquè tot es va explicant a poc a poc, els temes van sortint sense pressa, però tot acaba quedant clar. No només tracta temes interessants i actuals, sinó que la història també està molt ben lligada, amb girs molt inesperats i sorprenents que deixen sense alè els espectadors.

Les interpretacions de Laia Marull i Pablo Derqui són extraordinàries. Els dos estan fantàstics a La dansa de la venjança, tot i que és una obra molt exigent físicament, de segur que han d’acabar la funció esgotats.

És una llàstima que La dansa de la venjança finalitzi les seves funcions La Villarroel, però segur que tornarà perquè, sens dubte, és de les millors obres d’aquest 2019. Encara hi ha entrades per la funció d’aquest últim cap de setmana, les podeu comprar fent clic a la web de La Villarroel. No badeu!

Cesar

Últim musical de la ‘Trilogia de l’amor’, escrits i dirigits per Alícia Serrat a El Maldà

“Potser la vida hauria de venir amb un pròleg, com als llibres. Un pròleg que d’alguna manera ens prepari per a tot el que vindrà. No en sabríem el final, perquè algunes històries és millor no saber com acaben, però podríem decidir si val la pena seguir llegint o no.”

Amb la perspectiva de qui mira enrere des de certa enyorança, el protagonista, l’Eduard Marquès, escriu, a cavall entre la realitat i la ficció, una declaració d’amor a la seva infància, a la seva família.

Després de l’èxit aconseguit amb Per si no ens tornem a veure (2017) i Tot el que no ens vam dir (2018), arriba el moment de tancar aquesta Trilogia de l’amor creada i dirigida per Alícia Serrat amb el seu nou musical, El temps que no tindrem. Produïts per Daniel Anglès, cadascun d’aquests tres musicals parla sobre l’amor des d’una perspectiva diferent.

Amb el mateix equip creatiu que l’ha acompanyat en les dues propostes anteriors, Alícia Serrat no només estrenarà el seu tercer musical consecutiu en tres anys, sinó que aquest es presentarà al mateix temps que es reposen els dos títols anteriors. Així, el públic tindrà la possibilitat de veure els tres espectacles durant les mateixes setmanes.

 

PER SI NO ENS TORNEM A VEURE

És una carta d’amor a l’enamorament. Amb música de Marc SambolaPer si no ens tornem a veure, ens parla del fill vermell que ens uneix. Jugant a un joc de màscares, prínceps i princeses, és una medicina que et fa creure en l’amor.

Podeu llegir la ressenya fent clic aquí.

 

TOT EL QUE NO ENS VAM DIR

Amb música de Miquel Tejada, ens parla dels amors que fan mal. Tot el que no ens vam dir ens fa viatjar als 90, on uns joves estudiants intenten respondre les preguntes d’un treball de filosofia mentre aprenen a estimar.

Podeu llegir la ressenya fent clic aquí.

 

EL TEMPS QUE NO TINDREM

Aquesta temporada, es tanca el cercle amb El temps que no tindrem amb música de Dani Campos. Una declaració d’amor a la vida que ens portarà al primer dels amors que sentim, l’amor de la família.

Seguint la mateixa línia, aquest tercer musical és proper i íntim amb dos personatges, l’actriu Mariona Castillo i l’actor Joan Mas. Un espectacle ambmúsica i llibret originals, senzill i fresc però amb gran complexitat musical i vocal, que es podrà veure del 25 d’abril al 26 de maig, coincidint en cartell amb Per si no ens tornem a veure i Tot el que no ens vam dir.

EL TEMPS QUE NO TINDREM / ALÍCIA SERRAT I DANI CAMPOS
Del 25 d’abril al 26 de maig de 2019.

Dijous i divendres a les 20.30h. Dissabte i diumenge a les 19.30h.

TOT EL QUE NO ENS VAM DIR / ALÍCIA SERRAT I MIQUEL TEJADA
Del 27 d’abril al 25 de maig de 2019.
Dimarts a les 20.30h i dissabte a les 21.30h

PER SI NO ENS TORNEM A VEURE / ALÍCIA SERRAT I MARC SAMBOLA
Del 27 d’abril al 25 de maig de 2019.
Dimecres a les 20.30h i dissabte a les 17.30h

TRILOGIA DE L’AMOR (Els tres musicals seguits): dissabtes a les 17.30h, a les 19.30h i a les 20.30h.

FITXA ARTÍSTICA EL TEMPS QUE NO TINDREM
Llibret i lletres: Alícia Serrat
Música: Dani Campos
Repartiment: Mariona Castillo i Joan Mas
Direcció: Alícia Serrat
Direcció musical: Dani Campos
Vestuari: Raquel Ibort i Marc Udina
Escenografia: Toni Luque
Disseny d’il•luminació: Adrià Rico
Direcció de producció: Mireia Vericat
Imatge gràfica: Zuhaitz San Buenaventura
Edició gràfica i fotografia: Àgata Casanovas
Producció artística: Daniel Anglès