Archivo de la categoría: Interview

Entrevista a Laia Capdevila i Ariadna Pastor, de la Companyia Tabú i protagonistes de ‘La perdiu és de qui la caça’ a La Seca Espai Brossa

Fotografia de Toni Màrquez, procedent del Twitter de La Seca Espai Brossa

Com ja sabeu, a Musicals Are Great ens encanten els espectacles de petit format, perquè es crea una energia única i diferent a cada funció i neix un vincle entre espectadors i els artistes a l’escenari que és molt difícil d’oblidar. Si ja estàvem enamorats de La perdiu és de qui la caça, una petita joia teatral que es pot veure a La Seca Espai Brossa fins tan sols el 4 de febrer, ara ho estem encara més després d’haver pogut conèixer la Laia Capdevila i l’Ariadna Pastor, les dues creadores d’aquest projecte tant i tant bonic.

Parlant amb elles, hem pogut conèixer com va ser el procés de creació d’aquest espectacle i quin és el futur que tenen preparat per La perdiu és de qui la caça. A més de dones artistes i amb un gran talent, sabíem que tenen un fort compromís amb el món de la cultura i s’esforcen i lluiten per canviar el món de l’art i, en certa manera, la societat. El seu desig (i el nostre i segur que el de la majoria de la població) és viure en un món més just i igualitari, on les dones siguin respectades i tinguin les mateixes oportunitats que els homes en tots els àmbits. Per això, també els hi hem volgut demanar la seva percepció de la situació que tenen les dones en el món de les arts escèniques.

Va ser una conversa molt interessant i divertida. L’Ariadna i la Laia tenen una gran complicitat entre elles que es transmet a l’hora de fer la funció. A les seves mans tenen un espectacle bonic, únic i poderós del qual se n’han de sentir molt orgulloses i satisfetes. Desitgem de tot cor que l’espectacle sigui tot un èxit, que molts espectadors d’arreu de Catalunya el puguin descobrir i gaudir i, sobretot, que la Laia i l’Ariadna segueixin amb aquesta energia i il·lusió per tirar endavant molts més projectes innovadors com aquest.

A continuació podeu llegir la entrevista. També podeu llegir la ressenya de La perdiu és de qui la caça fent click aquí. I, per descomptat, no oblideu comprar les vostres entrades a la pàgina web oficial de La Seca Espai Brossa, creieu-nos, us encantarà.

MUSICALS ARE GREAT: Quin és l’origen de la Companyia Tabú?

LAIA CAPDEVILA: Vaig començar jo, després va seguir l’Ariadna Pastor i per últim s’hi va afegir l’Òscar Vilaprinyó, qui ens va escriure la música. Jo sóc músic tradicional clàssic i tenia la necessitat de fer alguna cosa diferent, sortir del concert típic que és al que em dedico. Sempre he tingut el teatre molt a prop i vaig pensar: “doncs podria fer alguna cosa petitona, per adults, res complicat ni sofisticat”.

ARIADNA PASTOR: La Laia era la meva professora de violí.

LAIA CAPDEVILA: I ho sóc, de fet.

ARIADNA PASTOR: Sí, jo estudio violí com a hobby total, fa molt poc que vaig començar. Sóc actriu professional i, per tant, ella que buscava una actriu, em tenia ben a prop.

LAIA CAPDEVILA: I un dia a l’acabar la classe li vaig proposar la meva idea. Li vaig dir que no tenia ni idea d’on aniríem ni com ho faríem, res de res.

ARIADNA PASTOR: Jo que m’apunto a un bombardeig no ho vaig dubtar, vaig dir: “sí, d’acord!”.

LAIA CAPDEVILA: I el mateix va passar amb l’Òscar. Ell i jo som companys de mitja vida, ell és violinista, vam estudiar junts i tenim un quartet de corda en comú. A més a més, ell està estudiant composició i, per tant, qui millor que ell per composar les cançons per l’espectacle. Li vaig proposar i també ho va tenir molt clar.

ARIADNA PASTOR: La última en incorporar-se a aquest projecte va ser la Montse Bonet, la nostra directora i encarregada d’aixecar tot aquest compendi de música, text i personatges que teníem. Ella havia estat la meva professora a l’Institut del Teatre i ens havíem entès molt bé. Un dia li vaig preguntar si ens dirigiria, sense gaires esperances, però a ella li va encantar la idea i va dir que sí. La Montse va ser capaç d’organitzar i depurar tot el material que teníem i de trobar la veu des d’on volíem explicar les històries. Gràcies a ella, vam rebaixar la veu narrativa i vam trobar la veu de cada personatge, així com la opinió de cada dona respecte al que li passava. Això va ser molt important per aportar els colors a l’espectacle i fer-lo més viu i dinàmic, a més d’ajudar a que el missatge arribés al públic.

He de reconèixer que a mi el tema eròtic no em cridava gaire l’atenció, perquè, així d’entrada, me l’imaginava com si fos alguna cosa més còmica i em feia una mica de mandra. Però aleshores vaig pensar en alguna cosa més literària i en Les mil i una nits. La veritat és que no ho havia llegit mai i no ho coneixia gaire, però com que jo també escric perquè, a part d’actriu també he estudiat guió, li vaig proposar a la Laia llegir-me el llibre i fer la dramatúrgia, em venia de gust. I així vam començar.

LAIA CAPDEVILA: El nom de Companyia Tabú va néixer força més tard. Ens vam dir de moltes maneres, suposo que com totes les companyies. Primer ens dèiem ‘Les reunions eròtiques’ perquè quan quedàvem ho posàvem a l’agenda. Per trobar el nom li vam donar moltes voltes i, al final, la paraula tabú ens va agradar. És com allò que no es pot dir i, ja que nosaltres expliquem contes eròtics, vam veure que hi estava molt relacionat.

MUSICALS ARE GREAT: Com va néixer la idea de ‘La perdiu és de qui la caça’ i en què us vau inspirar?

LAIA CAPDEVILA: Volíem buscar en la literatura, no volíem caure en els típics monòlegs de sexe. Em sonava que la meva mare havia fet un espectacle de teatre amateur sobre contes eròtics i en tenia alguns de guardats. Després de buscar, vaig trobar el llibret i, entre totes les històries, hi havia la del monjo (que vam adaptar pel nostre espectacle). Totes eren del Decameró de Bocaccio i aquest va ser el fil per on vam començar a estirar. Ens vam passar tot l’estiu llegint contes.

ARIADNA PASTOR: Els meus pares tenen a casa els dos volums enormes i antiquíssims de Les mil i una nits en castellà. Vaig començar amb allò i després vaig anar a buscar una altra versió a la biblioteca perquè aquella se’m desfeia a les mans. Vam llegir moltes coses però, sobretot, ens vam quedar amb Les mil i una nits i el Decameró de Bocaccio (és el llibre que es pot dir que va marcar el pas de l’Edat Mitjana a l’època del Renaixement a Itàlia). Vam llegir molt i vam adaptar molt els contes, perquè n’hi havia alguns de molt llargs. La història de l’Alatiel, per exemple, potser són com 40 pàgines.

LAIA CAPDEVILA: O recordo també la història de la Scheherezade, que era llarguíssima. L’heu de llegir, és boníssima, hi apareix un geni i li concedeix uns desitjos, el germà, un esclava… Surrealista total. Aleshores vam haver d’editar-ho tot.

ARIADNA PASTOR: La particularitat és que vam fer la dramatúrgia juntament amb la composició musical. Jo portava algunes propostes de la dramatúrgia i llavors l’Òscar ens portava les cançons i la Laia les tocava i veiem si quedaven bé o no.

LAIA CAPDEVILA: Clar, anàvem llegint i sobre la marxa anàvem imaginant quina música posar i l’Òscar prenia nota a la llibreta. Li dèiem: “que sigui elegant, que sigui majestuós…”.

ARIADNA PASTOR: O la música de polvo! És molt graciós. Li vam dir: “Òscar, aquí volem una música de polvo”. I ell: “de què?” I nosaltres: “de polvo, Òscar, de polvo.”

LAIA CAPDEVILA: La veritat és que la capacitat de l’Òscar és molt bona perquè tu li demanaves el que sigui i ell venia al dia següent amb alguna proposta. Està bé perquè com que l’Òscar i jo ens coneixem molt, hi ha hagut sempre la suficient confiança per dir-li que sí o que no. Per exemple, amb l’Alatiel, que és una noia jove, innocent, fresca i bella, primer va fer una música tètrica i fosca i li vam haver de dir que no, que l’Alatiel no era així.

MUSICALS ARE GREAT: Quin criteri heu seguit a l’hora de triar els contes que apareixen a ‘La perdiu és de qui la caça’?

LAIA CAPDEVILA: Ja vam fer una selecció prèvia i ens vam repartir els contes que vam llegir durant aquell estiu. Quan vam quedar després vam comentar de què anava cadascun. Potser n’hi havia alguns que tenien un punt eròtic i després es desmarcaven una mica. Per això vam decidir cenyir-nos a allò purament eròtic.

ARIADNA PASTOR: Era molt difícil trobar contes eròtics perquè no és veritat que a Les mil i una nits tots els contes ho siguin. De fet, al contrari, n’hi ha molt pocs que ho siguin i a l’espectacle només hi apareixen dos. A més a més, vam trobar que hi ha contes amb títols molt heavy a Les mil i una nits i que després han desaparegut (suposo que per la censura).

LAIA CAPDEVILA: Vam trobar un conte que es titulava alguna cosa així com el membre gegant d’un geni (o semblant), però el conte no hi era. Vam arribar a la conclusió que no s’hauria traduït. Jo tinc un conegut que va estudiar Filologia Àrab i li vaig demanar si me’l podia traduir i sorprenentment tampoc el va trobar.

ARIADNA PASTOR: Doncs sí, és molt curiós. A mi el que em cridava l’atenció era que, al pròleg de Les mil i una nits, d’entrada, es disculpen, diuen que explicaran un seguit de contes eròtics perquè “us reprimiu”. Diu que s’ha d’aprendre sobre el que feien els personatges als contes, però no fer-ho. És graciós que ho expliques tot però després et rentes les mans dient “reprimiu-vos”.

Amb el Decameró passa el mateix, és una obra que podríem dir que és feminista en un context molt masclista perquè són dones molt intel·ligents, que se’n surten de tot. I també ho explica com a “el que no han de fer les dones”, però, clar, ja ho ha deixat anar.

LAIA CAPDEVILA: Hi havia contes molt bèsties, com alguns sobre matar a les dones que, òbviament, vam descartar. I en tenim alguns guardats per si mai els necessitem, mai se sap. El conte de l’Alatiel, per exemple, va ser com una aposta perquè és molt llarg.

ARIADNA PASTOR: Jo recordo que era a la platja de Menorca amb el Decameró llegint contes que no tenien res d’eròtic i de sobte vaig arribar a l’Alatiel i em vaig emocionar, però era massa llarg. A més, és un conte molt feminista perquè és una dona que s’aprofita de la situació, s’ho passa bé, al final es casa i és la reina del Marroc. Amb dos ovaris. No va ser fàcil adaptar-lo perquè era molt llarg i repetitiu i es feia pesat. Vam treballar molt la interpretació, la opinió que ella tenia de cada home i intentant que cada relació fos diferent.

Per exemple, és una tonteria però mai diuen el nom d’Alatiel. Al principi sí, però després es refereixen a ella com a “ella, la noia, aquella, la donota…”. És fort com a través del llenguatge pots realçar o despreciar una figura. En aquest cas tots els homes tenien nom i ella no. Tot això ho vam haver d’arreglar i interpretar-ho com si fos des del seu punt de vista, trobo que ha sigut una de les majors feinades de l’espectacle.

Fotografia de Toni Màrquez, procedent del Twitter de La Seca Espai Brossa

MUSICALS ARE GREAT: Com vau triar el nom de ‘La perdiu és de qui la caça’?

ARIADNA PASTOR: Crec que vaig ser jo.

LAIA CAPDEVILA: No ens sortia cap nom. Teníem clar que la perdiu tirava molt, perquè és molt metafòric.

ARIADNA PASTOR: El nom sembla una mica infantil, però ens va agradar el joc que tenia. A mi el que m’agrada del títol és que parla justament d’aquest alliberament. Són dones que en un context masclista, que les perjudica, s’aprofiten del que poden per tirar endavant. Per mi, l’obra és la imatge de la dona que se’n surt i m’agrada molt.

LAIA CAPDEVILA: A més, té molta conya, com també l’hem tingut durant els nostres assajos. El títol té molt joc i, a més, apareix a la funció, cosa que està molt bé per connectar-ho tot.

 

MUSICALS ARE GREAT: Quin és el missatge que voleu transmetre als espectadors?

ARIADNA PASTOR: Claríssimament, com a dramaturga, el meu objectiu és la visió femenina del món masclista. Són uns contes que són d’una altra època i on les dones estaven molt maltractades, però elles han sigut capaces de donar-li una volta. En certa manera, és la recerca del plaer, no només sexual, sinó també de gaudir de l’enginy, de l’engany i de la seva intel·ligència. Per mi, aquesta obra parla de la intel·ligència de totes les dones que se’n surten, que prenen partit.

Però també hi ha un missatge molt obscur que no sé si algú l’haurà captat, però que consisteix en el context tant bèstia i que no es pot perdre de vista. La història de Scheherezade és molt xunga perquè estem parlant d’un home que durant tres anys està a punt de matar la seva dona cada nit. Afortunadament, ella té l’enginy de deixar el conte a mitges i ell triga tres anys en perdonar-li la vida. Però com ha de viure aquesta parella si ella està a punt de morir cada nit?

El pare d’ella, cada matí, li porta el sudari plorant perquè es pensa que la seva filla s’ha mort i se sorprèn al veure que segueix viva, marxa i torna a l’endemà. Era massa dramàtic i ho hem tret perquè nosaltres volíem entretenir. A mi m’agrada que tot sigui molt alegre però, al cap i a la fi, també hi ha d’haver una nota discordant, com passa inclús amb les obres de Shakespeare.

LAIA CAPDEVILA: Avui dia el tema de la dona està molt present i ens estem esforçant molt per tal d’avançar. Però també faig autocrítica amb el fet de fer una obra que pugui semblar més del mateix.

Tot i així, jo crec que la gent surt contenta perquè ho hem sabut simplificar tot i estem aquí a La Seca com podríem ser davant la llarg de foc de casa. De fet, l’estrena real d’aquesta obra va ser a casa meva amb unes llums que enceníem nosaltres mateixes, vam posar unes cadires i vam convidar el públic a prendre una copa de vi i els hi vam dir que els explicaríem uns contes. Això fa que sigui més real, que arribi molt més que no pas posar-te a l’escenari i fer el típic discurs feminista. Que també ho fem, d’acord, però en forma de conte. La suma de tot això fa que l’espectacle sigui un caramelet.

Fotografia procedent del Twitter de La Seca Espai Brossa

MUSICALS ARE GREAT: Us agrada actuar tant properes al públic o us imposa una mica?

LAIA CAPDEVILA: Sí que imposa, perquè estem molt exposades.

ARIADNA PASTOR: A mi m’agrada actuar amb el públic a prop. Ara bé, el fet que sigui jo la única actriu que interpreti a tots els personatges suposa un repte per mi. He de reconèixer que gaudeixo més fent obres amb més actors, però estic aprenent d’aquesta experiència i, realment, m’ho passo molt bé. Però no és fàcil. En aquest espectacle, a més, necessites molt el públic, canvia molt segons el públic i si hi ha més o menys espectadors.

LAIA CAPDEVILA: Ens hem trobat que és la primera vegada que fem temporada i és quelcom molt seriós, encara que sigui a La Seca i és una cosa com més petita (vull dir que no som al TNC, per exemple). Si el públic no està amb nosaltres se’ns fa molt difícil. Nosaltres expliquem un conte, si no hi ha ningú a qui explicar-li, el que fem no té sentit. A vegades pots fer un monòleg o un altre tipus d’obra que el públic pot ser-hi o no perquè no necessites tant el seu feedback. En canvi el nostre espectacle és una manera de comunicar molt directa.

ARIADNA PASTOR: És veritat, no hi ha una quarta paret, jo vaig mirant el públic i interactuant amb els espectadors.

LAIA CAPDEVILA: Però en general hem tingut una molt bona resposta, la gent està molt contenta. Tothom ens ve a dir que els hi ha arribat molt i que l’espectacle és molt proper. Parlen molt de la proximitat i això està bé perquè al teatre i amb les arts escèniques a vegades és molt fàcil crear una barrera, som nosaltres els creadors i artistes que som a l’escenari i vosaltres els espectadors que veniu a veure’ns. Aquests rols a mi no m’agraden gens i el fet que ens retroalimentem està molt bé. A més, recalcar que és una aposta personal, que ho hem parit nosaltres i estem aquí defensant-ho i sortim a l’escenari convençudes perquè creiem al 100% en el que fem.

Fotografia de Toni Màrquez, procedent del Twitter de La Seca Espai Brossa

MUSICALS ARE GREAT: Us agrada fer temporada o preferiu anar de gira?

ARIADNA PASTOR: La idea de tot és anar a fer bolos. Jo ja he fet moltes temporades a Barcelona i sé el que costa molt. La idea és que La perdiu és de qui la caça pugui anar a festivals, llocs com una mica fora del teatre, llocs petits (per dir alguna cosa, com cates de vi, terrats que s’estan posant molt de moda a Barcelona, etc.).

LAIA CAPDEVILA: No, el nostre lloc no està als teatres. Però també ens fa il·lusió que es reconegui la nostra feina. Que un lloc com La Seca, que està acostumat a aquestes coses i té un renom, ens plantegi fer la nostra proposta aquí és molt difícil dir que no (i més com estan les coses avui dia). Però tenim clar que el nostre objectiu no era fer temporada en un teatre i no hem treballat tot aquest temps per estar sempre al mateix espai.

ARIADNA PASTOR: Però no per res, sinó perquè, bàsicament, ja hi hem passat per tot això, ja hem fet coses. També és veritat que estem aprofitant molt la temporada per rodar. És molt profitós per nosaltres perquè estem millorant molt l’espectacle cada dia, és com un laboratori. Som aquí cada dia i haurem fet 20 funcions en total.

LAIA CAPDEVILA: Depenent del públic aprofitem per provar coses noves. Volem que valgui la pena per tota aquesta gent que ha vingut a veure’ns, que ha sortit de casa seva per venir a veure’ns a nosaltres.

 

MUSICALS ARE GREAT: Teniu més projectes per la companyia després de ‘La perdiu és de qui la caça’?

LAIA CAPDEVILA: El nostre projecte és explotar La perdiu és de qui la caça molt, molt, molt! Un dia vam parlar del futur.

ARIADNA PASTOR: Sí, la Laia es motiva i un dia va venir i va dir: “ja sé què farem després de La perdiu!!!”. Però calma, que m’ha costat molt estudiar-me tot aquest text.

LAIA CAPDEVILA: No, no, la idea no era muntar tot això per representar-ho i tancar-ho, sinó que volem explotar-ho al màxim possible.

ARIADNA PASTOR: Nosaltres ens entenem molt i això és guay. Possiblement, d’aquí a uns anys, si la cosa va bé…

LAIA CAPDEVILA: Ho traduirem al castellà! T’imagines La perdiz es de quien la caza? (Riures)

Fotografia de Toni Màrquez, procedent del Twitter de La Seca Espai Brossa

MUSICALS ARE GREAT: Què n’opineu de la representació que tenen les dones a la cartellera actual de teatre a Barcelona?

ARIADNA CAPDEVILA: Com a actriu, dramaturga i guionista estic molt implicada, molt emprenyada i molt a favor del moviment de dones i cultura. Penso que la cartellera de Barcelona, Catalunya, Espanya i al món sencer està governada per homes. Qui mana i qui produeix sempre són els homes. És un cercle viciós que provoca que tot giri al voltant dels homes: homes que s’identifiquen amb històries masculines, que els seus amics siguin homes i que parlin només d’ells mateixos. I això no només passa al teatre, sinó al cinema i a la televisió.

Com que la ficció per norma general és masculina perquè tradicionalment no s’ha deixat escriure a les dones, el que ha provocat és que els nostres referents, també per les dones, siguin homes com, per exemple, Harry Potter, Dràcula, etc. Costa molt trobar referents femenins. Jo quan era petita i em plantejaven si volia ser Peter Pan o Wendy, volia ser Peter Pan perquè la Wendy era avorrida.

Jo, com a dona que escric, penso que ens hem d’autocorregir per evitar que tot sigui masculí. Potser escrius “el metge” i perquè no “la metgessa”? Cal un treball per part de tots i sobretot trencar aquestes estructures masclistes d’homes poderosos que ho bloquegen tot. Cal posar dones en les esferes de poder i deixar llibertat perquè també produeixen. Com a espectadora també trobo a faltar històries en les quals m’hi pugui sentir identificada com a dona. I potser hi haurà moltes dones no se n’adonin perquè, malauradament, ja hi estem massa acostumades.

LAIA CAPDEVILA: A la darrera gala dels premis Butaca van fotre molta canya amb aquest tema però trobo que és molt trist que en un esdeveniment com aquest sigui necessari fer un missatge constant perquè al final es fa com pesat. Però sobretot és més trist haver d’arribar a aquest punt d’insistir tant.

Pel què fa a la música, jo vinc del món clàssic i és molt masculí, fins fa poc a les orquestres gairebé no hi havia representació femenina. Però això s’està intentant canviar. El dia 18 de gener, per exemple, la ONCA (Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra), que és l’orquestra on jo toco, va realitzar un concert al Palau de la Música (amb l’Aina Clotet recitant uns textos) sobre la Fanny Mendelssohn. Ella és la germana de Felix Mendelssohn. Els dos van escriure pràcticament la mateixa quantitat de composicions però a ella ningú li va fer cas pel simple fet de ser una dona al segle XIX. Directament, ella no podia tocar en públic. Aleshores, aquest concert va ser una reivindicació de la seva figura, per donar-li veu que mereix per treballar tant o més que Felix Mendelssohn, però ningú la va reconèixer.

ARIADNA PASTOR: El problema és que s’han silenciat a totes les dones de la història i això que han hagut de lluitar el triple per poder fer les coses i, malgrat això, les han tirat endavant. Té molt de mèrit. La primera persona que va crear la ficció al cinema va ser l’Alice Guy i no els germans Lumière com se sol creure. Ella va fer la primera pel·lícula de ficció, va ser la primera que va posar so i color a les seves pel·lícules, i a més hi actuava. Però ningú la coneix i en canvi sí als Lumière. I això ha passat sempre al llarg de la història en tots els àmbits professionals.

LAIA CAPDEVILA: Pel què fa a la música, sí que és veritat que s’ha millorat molt sobretot el món del clàssic, hi ha més dones en algunes orquestres però sembla que la seva imatge i aparença és molt més important que la dels homes. Per exemple, la pianista xinesa Yuja Wang sempre té molta polèmica i se l’ha criticat molt per anar vestida amb faldilla i tacons als seus concerts. Les crítiques li han caigut a sobre sempre de l’estil: “com vas amb aquestes pintes a tocar Chopin?”. Això demostra una mica el caire conservador i masclista que encara hi ha a la música clàssica. Però no només en aquest àmbit, també pots fixar-te en la música pop i la música de masses com la dona és un objecte. Encara que n’hi hagi de molt canyeres i compromeses, estan allà objectificades i es dóna molta importància al seu aspecte i físic. Així que, en definitiva, estem malament a tot arreu, hem de millorar-ho i hem de seguir donant veu a aquestes desigualtats.

ARIADNA PASTOR: Com a creadors, tenim el repte d’intentar canviar el concepte de “obra per dones, ficció encarada per un públic femení”. És un error. Hem d’aconseguir fer ficció on hi apareguin dones i que sigui interessant per tothom, de la mateixa manera que consumim continguts on hi apareixen homes i no s’especifica que és per homes. Que sigui per tothom i que a tothom li pugui interessar veure a una dona fent coses. Que no sigui culebrons de tarda, també hem de ser al prime time. És una lluita per normalitzar-ho.

 

MUSICALS ARE GREAT: Moltes gràcies, Ariadna i Laia!!! 🙂

 

Cesar i Daniel

Anuncios

Entrevista a Xavi Duch, Marc Pociello y Laura Miquel, protagonistas de Tick, Tick… Boom! en el Teatre Gaudí de Barcelona (castellano)

Este post está en castellano, pero lo podéis leer en catalán haciendo click aquí.

También podéis leer la reseña (solo en castellano) de Tick, Tick… Boom! en el Teatre Gaudí haciendo click aquí.

____________________________________________________________________________________

Hace unos días fuimos al Teatre Gaudí a hablar con los actores que cada noche interpretan a Jon, Susan y Mike en el musical Tick, Tick… Boom! de Jonathan Larson (compositor de Rent). Fue un encuentro muy agradable, Xavi Duch fue todo un anfitrión que nos atendió desde el primer momento con gran amabilidad. Los chicos se preparaban para la función y, de golpe, llegó Ferran Guiu, el director. Aquel día, eso sí, Lu Fabrés, la actriz principal del espectáculo, estaba enferma, pero pudimos hablar con su cover, Laura Miquel.

Fue todo un placer poder hablar con ellos, conocer de primera mano cómo ha sido el proceso de creación de este espectáculo, entender su amor por Jonathan Larson y conocer sus musicales preferidos. Disfrutamos muchísimo viendo Tick, Tick… Boom! pero todavía más hablando con los chicos, viéndolos más allá de sus personajes; fue todo un privilegio para nosotros.

Ahora más que nunca es importante ir al teatro, tenemos que llenar las salas y os animamos a ir a ver propuestas pequeñas (pero enormes) como Tick, Tick… Boom! en el Teatre Gaudí.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Cómo nació la idea de producir ‘Tick, Tick… Boom!’ aquí en Barcelona?

XAVI DUCH: Yo soy muy fan de Jonathan Larson e, incluso, tengo la frase No day but today del musical Rent tatuada en la muñeca. Ferran Guiu y yo hace muchos años que nos conocemos, somos amigos desde hace tiempo, y siempre teníamos la idea de hacer Tick, Tick… Boom! detrás de la oreja.

Si bien lo teníamos muy claro, quizás éramos demasiado jóvenes para tirarlo adelante, pero hace cosa de un par de años, en el Versus Teatre, hicimos un musical precioso que se llama Dies Normals (Ordinary Days), de Adam Gwon, un compositor muy joven que tampoco lo conocía nadie y fue muy bien. Salía Lu Fabrés y también tenía que salir Marc, en un principio, pero nos abandonó para ir a trabajar al Teatre Nacional de Catalunya y hacer Shakespeare porque es un actor de éxito, pero vaya, le queremos mucho, ¿eh? (Risas)

Recuerdo que durante los ensayos y funciones de Dies Normals, Ferran y yo siempre nos recordábamos el uno al otro Tick, Tick… Boom!. En definitiva, es algo que siempre hemos tenido muy presente y, de golpe, se producen unas coincidencias vitales entre Ferran, Joan Comaposada (el pianista y nuestro director musical que también hacía muchos años que iba detrás de Tick, Tick… Boom!), Kiko Valín (el guitarrista, que yo no conocía, sino que era muy colega de Joan, pero que este musical también era una motivación y un sueño para él) y yo.

De golpe, empezamos a moverlo y un día hubo una llamada de “Ferran, ¡ya!” y él es quien gestionó todos los derechos con Londres. Es muy complicado porque ellos no entienden que la sala sea pequeña, les da igual, porque allí la cultura no tiene nada que ver con la importancia que se le da aquí. Allí hay salas muy pequeñas que tienen mucho prestigio pero las entradas son muy caras y la gente se gasta el dinero en cultura porque saben que tiene un precio y la valoran. Entonces, nos costó mucho, no fue nada fácil. Le propusimos el proyecto a Ever Blanchet (director artístico de los teatros Gaudí y Versus) y Ferran y él lo hablaron y lo convencimos para que nos produjera el espectáculo y le estaremos eternamente agradecidos. Finalmente lo ha producido él y gracias a él ha habido muchos estira y afloja y muchísimos mails con Londres arriba, Londres abajo con el tema negociaciones. Es complicado, es un mundo que, realmente, una vez estás aquí en el escenario no eres consciente de él pero es muy difícil.

¡Que pesao! (En broma, refiriéndose a la extensión de su respuesta)

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Qué es lo que os gusta más del espectáculo?

MARC POCIELLO: No te sabría decir exactamente. Hay un casting muy chulo y, además, todos habíamos trabajado juntos antes y hay mucha complicidad. Ha sido fácil y yo me lo paso muy bien haciendo la función. La música es brutal, hay mucha variación de estilos (como jazz, rock, etc.). Esta vez no me lo pensé dos veces, como decía Xavi si tenía otro proyecto o no, esta vez decidí que no me lo perdía por nada del mundo y me lancé de cabeza.

LAURA MIQUEL: Yo, sobre todo, el hecho de hacer un Larson me mata porque la primera cosa que hice en el mundo de los musicales fue Rent. Al Teatre Gaudí, no sé porqué, le tengo mucho cariño aunque la gente no lo sabe pero es bastante jodido sonorizar. Además, este verano veníamos del Versus de hacer Tell Me On A Sunday también con Ferran y era como una cosa muy familiar que aquí también está, aunque seamos más gente. Esa sensación de familia es muy guay.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Cuál es vuestra canción o escena preferida?

MARC POCIELLO: Yo creo que uno de los momentos más chulos y, no tiene nada que ver conmigo, es la canción de Why que la interpreta Xavi. Él se ha tenido que aprender la canción en piano.

XAVI DUCH: ¡Pero si tú no sales!

MARC POCIELLO: ¿Te crees que no te veo cada día? Es uno de los momentazos porque él no es pianista y se lo ha tenido que aprender para la función. (A Xavi): Cada día estás más completo, ¿eh?

XAVI DUCH: ¡Ahora quiero aprender a tocar la guitarra! (Risas) Yo soy muy fan de Larson, ya lo he dicho antes, y tengo el disco de Tick, Tick… Boom! desde que se estrenó en 2001, prácticamente. Para mi es muy heavy hacer esto, es muy especial, hay una parte de felicidad muy bestia pero también es un cague y una responsabilidad. No tanto por la gente, porque yo me preocupo poco de eso, sino por mi y por la relación que yo tengo con Tick, Tick… Boom! porque me cambió la vida cuando era adolescente.

Tengo muchos momentos preferidos. Sobre todo la complicidad extrema que tenemos con el equipo porque hemos trabajado muy duro. A veces, trabajas con gente que tiene dinámicas muy diferentes y aquí, de golpe, es una función que realmente ensayamos poco, fuimos al grano (por condiciones, por presupuesto y por la realidad política, ya que nos pilló de pleno todo el procés) y nos encontramos haciendo una función con mucha química, una verdad y una magia tan bonita que se ha creado aquí. Hemos tenido unas críticas preciosas, todas hablan de emociones y de sentimientos muy bonitos hacia el público, cuando no es un espectáculo especialmente dramático ni emotivo, sino que explica un momento vital, unas decisiones y hay escenas más festivas, más cotidianas…

MARC POCIELLO: Te pasas más rato riendo y escuchando la historia y entrando dentro.

XAVI DUCH: Lo que pasa es que todo es tan mágico y tan real que llega. Es una función que está muy viva, cada día es diferente, hay un punto de improvisación muy bonito y que gusta mucho. Why es un momento catártico, que me conecta directamente conmigo mismo porque la obra habla, en este caso, del compositor y el mundo del arte, si te compensa, si persistir o si realmente deseas dedicarte a algo más estable. Pero esto es tan solo un punto de partida, la obra habla sobre decidir qué hacer en tu vida y hay un momento en el que mi personaje dice “no conozco a nadie que se está dedicando a lo que realmente quiere” y yo aquí siento cómo a la gente se le corta la respiración. Los espectadores pueden pensar “¿y yo, estoy haciendo lo que verdaderamente quiero?”. Nosotros lanzamos preguntas y eso hace que el espectáculo vibre. Quiero añadir que Why es una declaración de intenciones total porque viene de un momento muy potente que tengo con Marc (o Ferran), es una hostia y entonces el personaje se plantea “¿Qué estoy haciendo? ¿Es esto lo que quiero de verdad?”, entonces se lo piensa y “sí, sí, sí, es esto lo que quiero”.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Qué tiene Jonathan Larson que conecta tanto con el público?

MARC POCIELLO: Yo creo que todo suma. Primero, porque es un grandísimo y, después, por su historia, por la incertidumbre de saber qué habría podido pasar, hasta dónde habría llegado, cómo nos habría impregnado a todos, etc. Todo esto hace que valores mucho más lo poco que tienes de él y hay mucha más magia. Pero seguro que Xavi se puede extender mejor.

XAVI DUCH: Jonathan Larson era un genio y el momento de su muerte le hizo todavía más popular pero, lo comentábamos con Ferran, estamos seguros de que tenía la herramienta, el poder y el talento para cambiar el género y lo hizo, pero nunca fue consciente de ello.

Larson bebía de Sondheim que, en su día, ya había cambiado el género. Sería, si no lo es ya, con lo poco que nos dejó, el Sondheim del siglo XXI. Así como ahora de golpe aparece Lin-Manuel Miranda que también tiene otros lenguajes e historias pero, por ejemplo, musicales como Next To Normal o Dear Evan Hansen beben directamente de Larson y no se esconden de ello, el primero es un homenaje y es maravilloso. Larson estaría haciendo películas, habría hecho Disney seguro, no habría parado.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Os sentís identificados con vuestros personajes?

XAVI DUCH: 100%.

MARC POCIELLO: Hemos llegado a hacer este espectáculo en un momento de nuestras vidas que, en mayor o menor medida, cada uno se siente muy identificado con su personaje, con el que interpreta. Es una gran casualidad.

LAURA MIQUEL: Cada uno se siente identificado con su personaje pero sobre todo en general. Yo, personalmente, me identifica mucho el mensaje que transmite la obra y con Jonathan Larson en sí también, me inspira mucho.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Cuál es vuestro musical favorito?

XAVI DUCH: Qué difícil, porque no tiene nada que ver el musical que te gustaría ver, el que te gustaría llevarte a una isla desierta, el que te gustaría hacer… Tengo muchos que me gustaría hacer, podría hacer una lista.

MARC POCIELLO: Yo tengo una lista de personajes que me gustaría poder hacer en momentos diferentes, un día más cómico, otro más dramático…

XAVI DUCH: Mi top 3 como espectador de musicales podría ser (curiosamente todos son de fuera):

  1. Next To Normal en
  2. Rent en Broadway.
  3. Parade en el Donmar Warehouse de

MARC POCIELLO: (En broma) Yo no he ido a Broadway, así que no tengo ningún momento. Es mejor que no me pronuncie. (Risas)

LAURA MIQUEL: Yo diría dos, no me puedo mojar más:

  1. El primer musical que vi en mi vida fue El Mikado de Dagoll Dagom.
  2. Rent, que fue el primero que hice yo.

 

MUSICALS ARE GREAT: Muchas gracias Xavi, Marc, Laura y Ferran!!!

 

Esperamos que os haya gustado la entrevista. Os recomendamos enormemente ir a ver Tick, Tick… Boom! en el Teatre Gaudí, lo podéis hacer hasta el próximo 28 de enero, no os decepcionará en absoluto. Podéis comprar vuestras entradas en la página web del teatro.

Entrevista a Xavi Duch, Marc Pociello i Laura Miquel, protagonistes de Tick, Tick… Boom! al Teatre Gaudí de Barcelona (català)

Este post está escrito en catalán, pero lo podéis leer en castellano haciendo click aquí.

També podeu llegir la ressenya (només en castellà) de Tick, Tick… Boom! al Teatre Gaudí fent click aquí.

____________________________________________________________________________________

Fa uns dies vam anar al Teatre Gaudí a parlar amb els actors que cada nit interpreten el Jon, la Susan i el Mike al musical Tick, Tick… Boom! de Jonathan Larson (compositor de Rent). Va ser una trobada molt agradable, el Xavi Duch va ser tot un amfitrió que ens va atendre des del primer moment amb gran amabilitat. Els nois es preparaven per la funció i de cop va arribar el Ferran Guiu, el director. Aquell dia, però, la Lu Fabrés, l’actriu principal de l’espectacle, estava malalta, però vam poder parlar amb la seva cover, la Laura Miquel.

Va ser tot un plaer poder parlar amb ells, conèixer de primera mà com ha sigut el procés de creació d’aquest espectacle, entendre el seu amor per Jonathan Larson i conèixer els seus musicals preferits. Vam gaudir moltíssim veient Tick, Tick… Boom!, però encara més parlant amb els nois, veient-los més enllà dels seus personatges; va ser tot un privilegi per nosaltres.

Ara més que mai és important anar al teatre, hem d’omplir les sales i us animem a anar a veure propostes petites (però enormes) com Tick, Tick… Boom! al Teatre Gaudí.

 

MUSICALS ARE GREAT: Com va néixer la idea de produir ‘Tick, Tick… Boom!’ aquí a Barcelona?

XAVI DUCH: Jo sóc molt fan de Jonathan Larson i, fins i tot, tinc la frase No day but today del musical Rent tatuada al canell. El Ferran Guiu i jo fa molts anys que ens coneixem, som amics des de fa temps, i sempre teníem la idea de fer Tick, Tick… Boom! darrere l’orella.

Si bé ho teníem molt clar, potser érem massa joves per tirar-ho endavant, però fa cosa d’un parell d’anys, al Versus Teatre, vam fer un musical preciós que es diu Dies Normals (Ordinary Days), d’Adam Gwon, un compositor molt jove que tampoc coneixia ningú i va anar molt bé. Hi sortia la Lu Fabrés i també hi havia de sortir el Marc, en principi, però ens va abandonar per anar a treballar al Teatre Nacional de Catalunya i fer Shakespeare perquè és un actor d’èxit, però vaja, l’estimem molt, eh? (Riures)

Recordo que durant els assajos i funcions de Dies Normals, el Ferran i jo sempre ens recordàvem l’un a l’altre Tick, Tick… Boom!. En definitiva, és una cosa que sempre l’hem tingut present i, de cop, va haver-hi unes coincidències de moments vitals entre el Ferran, el Joan Comaposada (el pianista i nostre director musical que també feia molts anys que anava darrere de Tick, Tick… Boom!), Kiko Valín (el guitarrista, que no coneixia, sinó que era molt col·lega del Joan, però que aquest musical també era una motivació i un somni per a ell) i jo.

I de cop vam començar-ho a moure i un dia va haver-hi la trucada de “Ferran, ja!” i ell és qui va gestionar tots els drets amb Londres. Això és molt complicat perquè ells no entenen que la sala sigui petita, els hi és igual, perquè allà la cultura no té res a veure amb la importància que se li dóna aquí. Allà hi ha sales molt petites que tenen molt prestigi però les entrades són molt cares i la gent es gasta els diners en cultura perquè saben que té un preu i la valoren. Aleshores ens va costar molt, no va ser fàcil. Li vam portar el projecte a l’Ever Blanchet (director artístic dels teatres Gaudí i Versus) i el Ferran i ell van estar parlant-ho i el vam convèncer perquè ens produís l’espectacle i li estarem eternament agraïts. Finalment ho ha produït ell i gràcies a ell hi ha hagut molts estira-i-arronses i moltíssims mails amb Londres amunt, Londres avall amb el tema negociacions. És complicat, és un món que, realment, un cop estàs aquí a l’escenari no n’ets conscient però és molt difícil.

¡Qué pesao! (En broma, referint-se a la extensió de la seva resposta)

MUSICALS ARE GREAT: Què és el que us agrada més de l’espectacle?

MARC POCIELLO: No et sabria dir exactament. Hi ha un càsting molt xulo i, a més a més, tots ja havíem treballat junts abans i hi ha molta complicitat. Ha sigut fàcil i jo m’ho passo molt bé fent la funció. La música és brutal, hi ha molta variació d’estils (com jazz, rock, etc.). Aquesta vegada no m’ho vaig pensar gens, com deia el Xavi si havia de fer algun altre projecte o no, aquesta vegada vaig dir que no m’ho perdia per res del món i m’hi vaig tirar de cap.

LAURA MIQUEL: Jo, sobretot, el fet de fer un Larson a mi em mata fort, perquè la primera cosa que vaig fer en el món dels musicals va ser Rent. Al Teatre Gaudí, no sé perquè, sempre li he tingut molt de carinyo encara que la gent no ho sap però és fotut de sonoritzar. A més, aquest estiu veníem del Versus de fer Tell Me On A Sunday també amb el Ferran i era com aquella cosa molt familiar i ara també ho és, encara que siguem més gent. Aquesta sensació de família és molt guay.

 

MUSICALS ARE GREAT: Quina és la vostra cançó o escena preferida?

MARC POCIELLO: Jo crec que un dels moments més xulos i, no té res a veure amb mi, és la cançó de Why que la interpreta el Xavi. Ell s’ha hagut d’aprendre la cançó en piano.

XAVI DUCH: Però si no hi ets!

MARC POCIELLO: Que no et veig cada dia? És un dels momentassos, perquè ell no és pianista i s’ho ha hagut d’aprendre per la funció. (Al Xavi): Cada dia estàs més complet, eh?

XAVI DUCH: Ara vull aprendre a tocar la guitarra! (Riures) Jo sóc molt fan de Larson, ja ho he dit abans, i tinc el disc de Tick, Tick… Boom! des de que es va estrenar el 2001, pràcticament. Per mi és molt heavy fer això, és molt especial, hi ha una part de felicitat molt bèstia però també és un cague i una responsabilitat. No tant per la gent perquè jo em preocupo poc d’això, sinó per mi i la relació que jo hi tinc amb Tick, Tick… Boom! perquè em va canviar la vida quan era adolescent.

Tinc molts moments preferits. Sobretot la complicitat extrema que tenim amb l’equip perquè hem treballat molt. A vegades, treballes amb gent que té dinàmiques de fer molt diferents i aquí, de cop, és una funció que realment vam assajar poc, més aviat vam anar per feina (per condicions, per pressupost i per la realitat política, ja que ens va enganxar amb tot el procés) i ens vam trobar fent una funció amb una gran química, una veritat i una màgia tant bonica que s’ha creat aquí. Hem tingut unes crítiques precioses, totes parlen d’emocions i de sentiments molt bonics cap al públic, quan no és un espectacle especialment dramàtic ni emotiu, sinó que explica un moment vital, unes decisions i hi ha unes escenes més festives, més quotidianes…

MARC POCIELLO: Et passes més estona rient i escoltant la història i entrant a dintre.

XAVI DUCH: El que passa que és tant màgic i tant de debò que arriba. És una funció que està molt viva, cada dia és diferent, hi ha un punt de improvisació molt maco i m’agrada molt. El Why és un moment molt catàrtic, que em connecta directament amb mi perquè l’obra parla, en aquest cas, del compositor i del món de l’art, si et compensa, si persistir o si realment vols una cosa més estable. Però això és un punt de partida, l’obra parla de decidir què fer amb la teva vida i hi ha un moment que el personatge diu “ningú que conec s’està dedicant al que realment vol” i jo aquí sento com a la gent se li talla la respiració de cop. Els espectadors poden pensar “i jo, estic fent el que realment vull?”. Nosaltres llencem preguntes i això és el que fa que l’espectacle vibri. Vull afegir que el Why és una declaració d’intencions total perquè ve d’un moment molt potent que tinc amb el Marc (o el Ferran), és una hòstia i llavors el personatge es planteja “Què estic fent? És això el que vull de veritat?”, aleshores s’atura i “sí, sí, sí, és això el que vull”.

 

MUSICALS ARE GREAT: Què té Jonathan Larson que connecta tant amb el públic?

MARC POCIELLO: Jo crec que tot suma. Primer perquè és un grandíssim i després per la seva història, la incertesa de què hagués pogut passar, fins on hauria arribat, com ens hauria arribat a impregnar a tots, etc. Tot això fa que valoris molt més el poc que tens d’ell i hi ha molta més màgia. Però segur que el Xavi pot ser més extens que jo.

XAVI DUCH: Jonathan Larson era un geni i el moment de la mort el va fer encara més popular però, ho comentàvem amb el Ferran, estem segurs que tenia l’eina, el poder i el talent per canviar el gènere i ho va fer, però mai en va ser conscient.

Larson bevia de Sondheim que, en el seu dia, ja havia canviat el gènere. Seria, si no ho és ja, amb el poc que ens va deixar, el Sondheim del segle XXI. Així com ara de cop hi ha el Lin-Manuel Miranda que també té uns altres llenguatges i històries, però per exemple, musicals com Next To Normal o Dear Evan Hansen beuen directament de Larson i no se n’amaguen, el primer és un homenatge i és meravellós. Larson estaria fent pel·lícules, hauria fet Disney segur, no hauria parat.

 

MUSICALS ARE GREAT: Us sentiu identificats amb els vostres personatges?

XAVI DUCH: 100%.

MARC POCIELLO: Hem arribat a fer aquest espectacle en un punt de les nostres vides que, amb més o menys mesura, cadascú se sent molt identificat amb el seu personatge, el que interpreta. És molta casualitat.

LAURA MIQUEL: Cadascú se sent identificat amb el seu personatge però sobretot en general. Jo, personalment, amb el missatge que transmet l’obra em sento totalment identificada i amb Jonathan Larson en sí també, m’inspira molt.

 

MUSICALS ARE GREAT: Quin és el vostre musical preferit?

XAVI DUCH: Què difícil, perquè no té res a veure el musical que t’agradaria veure, el que t’agradaria emportar-te a una illa deserta, el que t’agradaria fer… Tinc molts que m’agradarien fer, podria fer una llista.

MARC POCIELLO: Jo tinc una llista de personatges que m’agradaria fer en moments diferents, un dia més còmic, un altre dia més dramàtic…

XAVI DUCH: El meu top 3 com a espectador de musicals pot ser (curiosament són tots de fora):

  1. Next To Normal a
  2. Rent a Broadway.
  3. Parade al Donmar Warehouse de

MARC POCIELLO: (En broma) Jo no he anat a Broadway, així que no tinc cap moment. És millor que no em pronunciï. (Riures)

LAURA MIQUEL: Jo en diria dos, que no em puc mullar més:

  1. El primer musical que vaig veure a la meva vida, El Mikado de Dagoll Dagom.
  2. Rent, perquè va ser el primer que vaig fer.

 

MUSICALS ARE GREAT: Moltes gràcies Xavi, Marc, Laura i Ferran!!!

 

Esperem que us hagi agradat la entrevista. Us recomanem enormement anar a veure Tick, Tick… Boom! al Teatre Gaudí, podeu fer-ho fins el proper 28 de gener, no us decebrà en absolut. Podeu comprar les vostres entrades a la pàgina web del teatre.

Entrevista a Marcel Clement, Anna Mestre y Tasio Acezat, protagonistas del musical Només 3 dies al Versus Teatre de Barcelona (castellano)

Tasio Acezat, Marcel Clement, Mateu Bauçà y Anna Mestre. Foto procedente del Instagram de la compañía

Este post está en castellano, pero lo podéis leer en catalán haciendo click aquí.

También podéis leer la reseña (solo en castellano) de Només 3 dies en el Versus Teatre haciendo click aquí.

____________________________________________________________________________________

Només 3 dies es un musical de pequeño formato que se puede ver en el Versus Teatre tan solo hasta el próximo 28 de enero. El texto de Marcel Clement ha sido dirigido por Victòria Boixadera y cuenta con música de Mateu Barçà. Esta bonica historia sobre Edgar, un escritor que se encuentra con la muerte y con la oportunidad de publicar su libro a la vez, está protagonizada por el mismo Marcel Clement, Tasio Acezat y por Anna Mestre.

Se trata de una compañía pequeña, pero con muchas ganas de tirar adelante su proyecto y hacer soñar a los espectadores. Hemos tenido la oportunidad de poder hablar durante un ratito con los protagonistas de este musical para que nos contaran cómo ha sido el proceso de creación y cómo están viviendo la experiencia. Los tres actores tienen mucha química y buen rollo entre ellos y nos hicieron pasar un rato muy divertido y agradable que queremos agradecer completamente. También queremos aprovechar para desearles mucha suerte tanto en este como en futuros proyectos.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Cómo surgió la idea de ‘Només 3 dies’ y en qué se inspira tanto la música como la historia?

MARCEL CLEMENT: Por un lado, la obra nace de la necesidad de gente joven de crear un musical (como no hay trabajo, qué mejor que crearlo tú). Como teníamos tanto la formación como los conocimientos y los medios para hacerlo a nivel técnico, decidimos ponerlo todo en práctica y ver hasta dónde llegaba la cosa. Básicamente, como todas las compañías, primero nacen con una ilusión y un nuevo proyecto para tirar adelante.

En cuanto a las inspiraciones de la historia, la primera escena está sacada de un relato corto de Woody Allen que se llama La muerte llama. A partir de aquí, vimos la posibilidad de escribir toda una historia que hablara sobre el Carpe diem, sobre la necesidad de aprovechar el día, donde la muerte no es el tema principal, sino que más bien es la vida. La muerte es aquello que te hace decir: “¡vaya, me tengo que fijar más en la vida!”.

Para la música fue un tándem entre Mateu Bauçà y yo, analizando cómo lo veíamos exactamente. Los referentes son Tim Burton y Edgar Allan Poe y todo este rollo gótico que nos gustaba que pintara la obra y que al final impregna un poco a toda la compañía al completo.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Cómo os habéis preparado para el espectáculo durante todo este tiempo hasta el día del estreno?

ANNA MESTRE: Empezamos el mes de julio, cuando fue mi casting. El equipo ya estaba prácticamente cerrado y solo faltaba mi personaje. Entonces, empezamos los ensayos musicales y nos dedicamos a cuadrar las canciones, las voces y a repartir los temas. Después hicimos nos marchamos de vacaciones en agosto, regresamos en septiembre y hasta ahora hemos estado pasando escenas, montando coreografías y montando, montando y montando.

TASIO ACEZAT: Poco a poco, hemos ido por fases. Primero, lo que para mi era más importante, consiste en establecer las canciones y cuadrar las voces (es una tarea que solo se puede hacer centrándonos específicamente en ella). A partir de aquí, una vez teníamos las canciones interiorizadas e integradas, ya las podíamos mover más. En septiembre empezamos a montar escenas, las de texto y nos encontramos en noviembre que empezamos a montar las coreografías y las canciones.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Qué es lo que más os gusta de ‘Només 3 dies’?

MARCEL CLEMENT: El equipo, indiscutiblemente. (Risas)

ANNA MESTRE: El equipo a parte, lo que más me gusta de Només 3 dies es el mensaje que transmite y es lo que yo me llevo. Para mi ha estado una lección no solo a nivel profesional, porque es la primera producción profesional que hago (y, encima, musical, que no había hecho ninguno hasta ahora), sino también a nivel personal por todo lo que me ha proporcionado la obra. Gracias a todo lo que he entendido y todo lo que estoy entendiendo todavía actuando hoy creo que me llevo un tándem muy nutritivo.

TASIO ACEZAT: En mi caso, lo mejor que me llevo de este proyecto es que es un musical y yo no había hecho ninguno. De hecho, no me lo había planteado nunca y fui un poco difícil de convencer por parte de Marcel Clement y Victòria Boixadera (la directora). Costó, pero siento que he podido aprender muchas cosas que –a no ser que estuviera estudiando– yo mismo no habría aprendido, porque no creo que me hubiera apuntado a un curso de interpretación de canciones o de danza escénica. Entonces, hay cosas que los actores seguimos aprendiendo en cada proyecto y obra que hacemos. En el caso de un musical, me ha dado muchas herramientas tanto a nivel vocal como corporal. Además, el equipo es redondo y familiar y cuando esto ocurre es algo muy enriquecedor y que hace que el proyecto sea más fácil.

MARCEL CLEMENT: En mi caso, lo mejor de Només 3 dies es el simple hecho de hacerla y enviar un mensaje muy claro al público como “¿qué harás con tu vida?”. Si hemos hecho bien nuestro trabajo, llegarás a casa y comenzarás a plantearte cosas como si estás donde quieres estar, si tendrías remordimientos si mañana te murieras, etc. Nosotros, haciendo esta obra, ya nos contestamos estas preguntas porque estamos haciendo aquello que realmente deseamos. Solo por hacerla ya dejamos la huella que queríamos, que es sacar adelante un musical todo original, que hemos creado nosotros desde prácticamente cero y que funciona y a la gente le gusta. Por tanto, la simple experiencia de hacer aquello que a ti te gusta es la obra en sí.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Cuál es vuestra escena preferida del espectáculo?

TASIO ACEZAT: La primera escena de texto, que es cuando la muerte conoce a Edgar. Siempre decíamos que era muy importante encarar bien esta escena para afrontar bien la obra. Si esta salía bien, tanto el día de la estrena como cualquier otro día, lo demás vendría rodado.

MARCEL CLEMENT: Obviamente, como dramaturgo me gustan todas y disfruto con todas. Pero hay una que le tengo mucho cariño y es la escena del cajero, me gusta mucho porque los dos personajes (tanto la muerte como la editora) son dos bombones, son cómicos de tan estereotipados que son (ya buscamos ese estereotipo, realmente). Creo que juegan muy bien con sus personajes y es divertido ver cómo ellos también buscan juegos y ritmos.

TASIO ACEZAT (burlándose): Es tan mono, es la única escena en la que él no sale.

MARCEL CLEMENT: Así la puedo disfrutar desde fuera.

ANNA MESTRE: Yo no lo sé, me gusta mucho compañeros de piso porque realmente es cuando te das cuenta de la relación de amor-odio entre Edgar y la muerte, cómo ha evolucionado todo y realmente cómo se quieren y se odian. Es tan divertida, me gusta mucho, es un estira y afloja y es muy bonita de ver.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Cuál es el mensaje que queréis transmitir al público, cómo queréis que se sientan los espectadores cuando se marchen del teatro?

ANNA MESTRE: El eslogan ya está incluido en la obra “levántate y hazlo”. Haz lo que quieras y no tengas miedo de hacerlo, lánzate. ¿Qué es lo peor que te puede pasar? Que te salga bien. Yo siempre lo he dicho, quizás es una cuestión muy personal, pero uno de mis principios es que prefiero lidiar con el problema que con la incertidumbre. Esta obra me ha enseñado esto: a lanzarme.

TASIO ACEZAT: Estoy muy de acuerdo. Para añadir algo más, solo decir que Només 3 dies es una obra que abarca muchas edades y la pueden disfrutar tanto niños de 10-12 años como una persona de 85, además de hacer que el público salga un poco inquieto. Es bueno que el teatro haga pensar y que, de este modo, cualquier grado de incertidumbre o problema que tengan los espectadores después puedan salir adelante sin miedo a afrontarlo. El teatro remueve consciencias, supongo.

MARCEL CLEMENT: En primer lugar, queríamos hacer un espectáculo comercial que pudiera llegar a todo el mundo, que no fuera una temática complicada o un clásico un poco denso. Ahora bien, no olvidemos que la función del teatro es y será siempre cambiar la sociedad, ya sea a mayor o menor escala. Como dice Hamlet, “el teatro es un espejo donde las virtudes se puedan contemplar y los vicios queden retratados”. El teatro consiste en poner un espejo incómodo delante del público, porque la realidad es incómoda, y decir: “nosotros hacemos esto, pero no solo para entretenerte, no es una actividad pasiva, sino que te planteamos unas cuestiones, pero no tienen respuesta”. Sí que es cierto que les decimos “levántate y hazlo”, que es lo que nosotros creemos que hay que hacer, pero en el fondo, no hay ninguna respuesta, es responsabilidad de cada persona decidir qué hacer. Te puedes olvidar, posiblemente, pero el problema por lo menos está planteado. Aunque una obra pueda ser muy categórica con un juicio, si está bien hecha y con elegancia, siempre devolverá la pelota al público, siempre se ha de quedar la boca abierta para que el público se implique y tome partido.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Os gustan los musicales? ¿Qué compositores, actores, actrices o cantantes de musicales os gustan?

MARCEL CLEMENT: Me gustan muchos musicales, los de siempre de Andrew Lloyd Webber o Stephen Sondheim (este último quizás lo encuentro más interesante). De hecho, muchos de los sonidos creados por el pianista Mateu Bauçà para el espectáculo tienen cierta inspiración en Sondheim y Kurt Weill. Sus piezas permiten huir de la comodidad y la anticipación, de modo que la música siempre está viva, no es una banda sonora previsible y con canciones alegres para que te puedas relajar. En Només 3 dies, la música forma parte de la narración y, al estar tan viva, siempre hay un punto de desequilibrio, de incertidumbre, de cambiar un tono a otro. (A sus compañeros): ¿Cuál es vuestro musical preferido?

TASIO ACEZAT: (En broma) El Rey León. A mi el musical no es un género que frecuente demasiado en el teatro. Cuando empecé a estudiar interpretación y a introducirme en el mundo del teatro, siempre iba a ver obras en salas pequeñas, un teatro más íntimo donde los actores son más cerca del público. Hay una energía diferente, más intimidad y proximidad y, para mi, eso hace que el texto llegue más. Entonces, no desprestigio ningún trabajo ni mucho menos, pero no me interesa tanto un espectáculo con grandes luces, muchos actores, muchos vestuarios, etc. Que también es fantástico, pero lo disfruto más desde un punto de vista visual. No te sabría decir autores, músicos o compositores. Eso sí, he visto todas las películas que han adaptado obras de teatro como Sweeney Todd. También me gusta todo lo que hace Tim Burton, tanto si hay canciones como si no. Lo he salvado? (Risas)

MARCEL CLEMENT: No. ¿Autor de musicales? Tim Burton. (Risas) Anna, ¡sálvanos!

ANNA MESTRE: Yo me arriesgaré un poco. A mi los musicales me han gustado desde siempre y siempre he querido participar en uno, pero también es cierto que aquí (Cataluña y España) tenemos una tradición de musicales extraña, que no corresponde con los musicales americanos, que son los que a mi me fascinan. Entonces, teniendo esto en cuenta, hacer un musical como el que estoy haciendo ahora mismo me hace muy feliz porque no es un musical que intente ser Broadway. Ya tenemos claro que no podemos ser como Broadway, porque no tenemos la misma tradición, somos diferentes y no tenemos los mismos medios, no salimos de las mismas escuelas, no tenemos la misma formación, etc. Por tanto, yo iría a ver un musical como el nuestro y no iría a ver ninguno que no fuera así, a no ser que fuera directamente a Broadway.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¿Qué sería la primera cosa que haríais si solo os quedaran tres días de vida?

TASIO ACEZAT: Es una pregunta incómoda, en el buen sentido. Depende de cada persona y del momento específico de la vida en el que te encuentres.

ANNA MESTRE: Yo comería de todo, iría a buscar la excelencia de los sentidos, a sentirme viva durante los últimos días y eso significa tocar, ver cosas maravillosas, comer, escuchar buena música, no sé.

TASIO ACEZAT: Yo haría alguna cosa similar. Solo añadir que siempre lo haría acompañado de las personas que más quiero, no sé qué hay mejor que eso, y no querría ni podría hacerlo solo.

MARCEL CLEMENT: No palmarla (Risas) En este caso, venir a ver esta obra (Risas) Supongo que me gustaría decir algo muy profundo, intentar dejar una huella, intentar buscar el modo de no morir del todo, pero esto lo digo desde mi inmortalidad del presente, desde el ahora. Pero en el momento sería más propicio a quedarme abrazado a las personas queridas y convertir estos 3 días en 30 años disfrutando cada segundo y ya está. A los demás que les den.

 

MUSICALS ARE GREAT: ¡¡¡Muchas gracias Marcel, Anna, Tasio y Victòria!!!

Foto del día del estreno de Només 3 dies en el Versus Teatre, procedente del Instagram de la compañía

Deseamos que os haya gustado la entrevista y, ya sabéis, si queréis disfrutar de este grupo tan alegre, os recomendamos ir a ver durante estas fiestas el musical Només 3 dies en el Versus Teatre, hasta el próximo 28 de enero. Podéis comprar vuestras enradas en la página web del teatro.

Entrevista a Marcel Clement, Anna Mestre i Tasio Acezat, protagonistes del musical Només 3 dies al Versus Teatre de Barcelona (català)

Tasio Acezat, Marcel Clement, Mateu Bauçà y Anna Mestre. Foto procedente del Instagram de la compañía

Este post está escrito en catalán, pero lo podéis leer en castellano haciendo click aquí.

També podeu llegir la ressenya (només en castellà) de Només 3 dies al Versus Teatre fent click aquí.

____________________________________________________________________________________

 

Només 3 dies és un musical de petit format que es pot veure al Versus Teatre tan sols fins el proper 28 de gener. El text de Marcel Clement ha estat dirigit per Victòria Boixadera amb la música de Mateu Bauçà. Aquesta bonica història sobre l’Edgar, un escriptor que es troba amb la mort i amb la oportunitat de publicar el seu llibre alhora, està protagonitzada pel mateix Marcel Clement, Tasio Acezat i per l’Anna Mestre.

Es tracta d’una companyia petita, però amb moltes ganes de tirar endavant el seu projecte i fer somiar els espectadors. Hem tingut la oportunitat de poder parlar durant una estona amb els protagonistes d’aquest musical per tal que ens expliquessin com ha sigut la seva creació i com estan vivint la experiència. Els tres actors tenen molta química i molt bon rotllo entre ells i ens van fer passar una estona molt divertida i agradable que volem agrair completament. També volem aprofitar per desitjar molta sort tant en aquest com en futurs projectes.

 

MUSICALS ARE GREAT: Com va sorgir la idea de ‘Només 3 dies’ i en què s’inspira tant la música com la història?

MARCEL CLEMENT: Per una banda, l’obra neix de la necessitat de gent jove de crear un musical (com que no hi ha feina, què millor que crear-la tu). Com que teníem tant la formació, com els coneixements i els mitjans per fer-ho a nivell tècnic, vam decidir posar-ho tot en pràctica i veure fins a on arribava. Bàsicament, com totes les companyies, primer neixen amb una il·lusió i amb un projecte per tirar endavant.

En quant a les inspiracions de la història, la primera escena està extreta d’un relat curt de Woody Allen que es diu La mort truca. A partir d’aquí vam veure la possibilitat d’escriure tota una història que parlés sobre el carpe diem, sobre la necessitat d’aprofiar el dia, on la mort no és el tema principal, sinó més aviat la vida. La mort és allò que et fa dir: “ui, m’he de fixar sobre la vida!”.

Pel què fa a la música va ser un tàndem entre el Mateu Bauçà i jo, analitzant com ho veiem exactament. Els referents són Tim Burton i Edgar Allan Poe i tot aquest rotllo gòtic que ens agradava que pintés l’obra i que al final impregna una mica tota la companyia.

 

MUSICALS ARE GREAT: Com heu preparat l’espectacle durant aquest temps fins el dia de l’estrena?

ANNA MESTRE: Vam començar el mes de juliol, que de fet va ser el meu càsting. L’equip ja estava pràcticament acabat i només faltava el meu personatge. Aleshores vam començar els assajos musicals i ens vam dedicar a quadrar les cançons, les veus i a repartir els temes. Després vam fer una aturada a l’agost, vam tornar al setembre i fins ara hem estat passant escenes, muntant coreografies i muntant, muntant i muntant.

TASIO ACEZAT: Poc a poc, hem anat per fases. Primer, el que per mi era més important, consisteix en establir les cançons i quadrar totes les veus (és una feina que només es pot fer centrant-nos molt específicament en ella). A partir d’aquí, un cop teníem les cançons a dins, integrades, ja les podíem moure més. Al setembre ja vam començar a muntar les escenes de text i ja ens vam trobar al novembre que vam començar a muntar les coreografies i les cançons.

 

MUSICALS ARE GREAT: Què és el que més us agrada de ‘Només 3 dies’?

MARCEL CLEMENT: L’equip, indiscutiblement. (Riures)

ANNA MESTRE: L’equip a part, el que més m’agrada de Només 3 dies és el missatge que transmet i el que jo m’emporto. Per mi ha estat una lliçó no només a nivell professional, perquè és la primera peça professional que faig (i, a més a més, musical, que no n’havia fet mai cap), sinó també a nivell personal per tot el que m’ha proporcionat l’obra. Gràcies a tot el que he entès i tot el que estic entenent encara fent-la avui crec que m’emporto un tàndem molt nutritiu.

TASIO ACEZAT: En el meu cas, el millor que m’enduc d’aquest projecte és que és un musical i jo no n’havia fet mai cap. De fet, no m’ho havia plantejat mai i reconec que vaig ser difícil de convèncer per part del Marcel Clement i la Victòria Boixadera (la directora). Va costar, però el que sento és que he pogut aprendre moltes coses que –a no ser que estigués estudiant– jo mateix no hauria après, perquè ni tant sols m’hauria apuntat a un curs d’interpretació de cançons o de dansa escènica. Llavors, hi ha coses que els actors seguim aprenent amb cada projecte i obra que fem. En el cas d’aquest musical, m’ha donat moltes eines tant a nivell vocal com corporal. A més, l’equip és molt rodó i familiar i quan això passa és molt enriquidor i fa que el projecte sigui molt més fàcil

MARCEL CLEMENT: En el meu cas, el millor de Només 3 dies és el simple fet de fer-ho i enviar un missatge molt clar al públic “què faràs amb la teva vida?”. Si hem fet bé la nostra feina, arribaràs a casa i començaràs a plantejar-te “estic on vull estar? Si demà em morís, tindria remordiments o no?”. Nosaltres, fent aquesta obra, ja ens contestem aquestes preguntes perquè estem fent allò que desitgem. Només pel fet de fer-ho, deixem la petjada que volíem, que és treure endavant un musical tot original, que hem fet tot nosaltres amb pràcticament res, des de zero, i que funciona i a la gent li agrada. Per tant, la simple experiència de fer allò que a tu t’agrada és l’obra en sí.

 

MUSICALS ARE GREAT: Quina és la vostra escena preferida de l’espectacle?

TASIO ACEZAT: La primera escena de text, que és quan la mort coneix a l’Edgar. Sempre dèiem que era el tret de sortida de l’espectacle i era molt important encarar bé aquesta escena per encarar bé l’obra. Si aquesta sortia bé, tant al dia de l’estrena com a qualsevol altra funció, la resta de l’obra vindria rodada.

MARCEL CLEMENT: Òbviament, jo com a dramaturg, m’agraden totes i totes les disfruto. Però hi ha una que li tinc molt carinyo i és l’escena del caixer, m’agrada molt perquè són dos personatges (tant la mort com la editora) que són dos caramelets, són còmics de tant estereotipats que són (ja hem buscat l’estereotip, exactament). Trobo que juguen els personatges molt bé i és divertit i graciós veure com ells també hi busquen el joc, busquen el ritme.

TASIO ACEZAT (enfotent-se’n): És tant mono, és la única escena en la qual no hi surt ell.

MARCEL CLEMENT: Així ho puc gaudir des de fora.

ANNA MESTRE: Jo no ho sé, m’agrada molt companys de pis perquè realment és quan t’adones de la relació d’amor-odi entre l’Edgar i la mort, com ha evolucionat tot i realment com s’estimen i alhora com s’odien. És tant divertida, m’agrada molt, és un estira-i-arronsa constant, és molt maco de veure.

MUSICALS ARE GREAT: Quin és el missatge que voleu transmetre al públic, com voleu que se sentin els espectadors quan surtin del teatre?

ANNA MESTRE: L’eslògan ja està inclòs en l’obra: “aixeca’t i fes-ho”. Fes el que vulguis i no tinguis por de fer-ho, llença’t. El pitjor que et pot passar què és? Que et surti bé. Jo sempre ho he dit, si bé és una qüestió molt personal, però un dels meus principis és que prefereixo lidiar amb el problema que amb la incertesa. Aquesta obra m’ha ensenyat a això: a llençar-me.

TASIO ACEZAT: Ho secundo completament. Per afegir alguna cosa, només dir que Només 3 dies és una obra per totes les edats i la pot gaudir tant un nen de 10-12 anys com una persona de 85, a més de fer que el públic surti una miqueta inquiet. És bo que el teatre faci pensar i que, d’aquesta manera, qualsevol grau d’incertesa o problema que tinguin els espectadors després puguin sortir endavant sense por. El teatre ha de remoure consciències, suposo.

MARCEL CLEMENT: En primer lloc, volíem fer un espectacle comercial, d’ampli espectre que pogués agradar a tothom, que no fos una temàtica complicada o un clàssic una mica feixuc. Ara bé, no oblidem que la funció principal del teatre és i serà sempre el canviar la societat, ja sigui en major o menor escala. Tal com diu Hamlet ‘el teatre és un mirall on les virtuts s’hi puguin contemplar i els vicis hi quedin retratats’. El teatre consisteix en posar un mirall incòmode davant del públic, perquè la realitat sempre és incòmode, i dir: ‘nosaltres fem això, però no només per entretenir-te, no és una activitat passiva, sinó que et plantegem unes qüestions, però no hi ha resposta’. Sí que és cert que et diem “aixeca’t i fes-ho”, que és el que creiem que s’ha de fer però, en el fons, no és cap resposta, més aviat és responsabilitat de cada persona decidir què ha de fer. Te’n pots oblidar, possiblement, però el problema està plantejat. Encara que una obra pugui ser molt categòrica amb un judici, fins i tot, si està ben feta, de manera elegant, sempre tornarà la pilota al públic, sempre ha de quedar la porta oberta per tal que el públic s’impliqui i prengui partit.

 

MUSICALS ARE GREAT: Us agraden els musicals? Quins compositors, actors actrius o cantants de musicals us agraden?

MARCEL CLEMENT: M’agraden molts musicals, els de sempre com d’Andrew Lloyd Webber o Stephen Sondhem (aquest últim potser el trobo més interessant). De fet, molts dels sons que ha creat el pianista Mateu Bauçà per aquest espectacle tenen una certa inspiració en Sondheim i Kurt Weill, fins i tot. Les seves peces permeten fugir de la comoditat i la anticipació, de manera que la música sempre està viva, no és una banda sonora previsible i amb cançons alegres que et poden relaxar. A Només 3 dies, la música forma part de la narració i, al estar tant viva, sempre hi ha un punt de desequilibri, d’incertesa, de canviar d’un to a un altre. (Als seus companys): Quin és el vostre musical preferit?

TASIO ACEZAT: (En broma) El Rey León. A mi el musical no és un gènere que freqüenti al teatre. Quan vaig començar a estudiar interpretació i a endinsar-me a fons en el món teatral sempre anava a veure obres en sales petites, un teatre molt més íntim on els actors són molt a prop del públic. Hi ha una energia molt més diferent, més íntima i, per mi, això fa que el text arribi més. Llavors, no desprestigio cap feina ni molt menys, però no m’interessa tant un espectacle amb grans llums, molts actors, molts vestuaris, etc. Que també és fantàstic, però ho gaudeixo més des d’un punt de vista visual. No et sabria dir autors, músics o compositors. Això sí, he vist totes les pel·lícules que han fet d’obres de teatre com Sweeney Todd. També m’agrada tot el que fa Tim Burton, hi hagi cançons o no. Ho he salvat? (Riures)

MARCEL CLEMENT: No. Autor de musicals? Tim Burton. (Riures) Anna, salva’ns!

ANNA MESTRE: Jo m’arriscaré molt. A mi els musicals m’han agradat sempre i sempre he volgut fer-ne un, però també és veritat que penso que aquí (Catalunya i Espanya) tenim una tradició de musicals estranya que no es correspon amb els musicals americans, que són els que a mi em fascinen. Aleshores, tenint en compte això, fer un musical com el que estic fent ara em fa molt feliç perquè no és un musical que intenti ser Broadway. Ja tenim clar que no podem ser com Broadway, perquè tenim una altra tradició, som diferents i no tenim els mitjans, no sortim de les mateixes escoles, no tenim la mateixa formació, etc. Per tant, jo aniria a veure un musical com el nostre i no aniria a veure cap altre que no fos així, a no ser que anés directament a Broadway.

 

MUSICALS ARE GREAT: Quina seria la primera cosa que faríeu si només tinguéssiu tres dies?

TASIO ACEZAT: És una pregunta incòmode, en el bon sentit. Depèn de cada persona i del moment concret de la vida en el que et trobis.

ANNA MESTRE: Jo menjaria de tot, aniria a buscar l’excel·lència dels sentits, a sentir-me viva pels últims dies i això vol dir tocar, veure coses meravelloses, menjar, escoltar bona música, no sé.

TASIO ACEZAT: Jo faria alguna cosa semblant. Només afegiria que sempre ho voldria fer acompanyat de les persones que més m’estimo, no sé què hi ha de millor, i no voldria ni podria fer-ho sol.

MARCEL CLEMENT: No palmar-la. (Riures) En aquest cas, venir a veure aquesta obra. (Riures) Suposo que m’agradaria dir alguna cosa profunda, intentar deixar petjada, intentar buscar la manera de no morir del tot, però això és el que jo penso des de la meva immortalitat del present, des de l’ara. Però en el moment seria més proper a quedar-me abraçat als meus estimats i convertir aquests 3 dies en 30 anys gaudint de cada segon, ja està. Y a los demás que les den.

 

MUSICALS ARE GREAT: Moltes gràcies Marcel, Anna, Tasio i Victòria!!!

Foto del día del estreno de Només 3 dies en el Versus Teatre, procedente del Instagram de la compañía

Esperem que us hagi agradat la entrevista i, ja sabeu, si voleu gaudir d’aquesta colla tant alegre al teatre, us recomanem anar aquestes festes a veure Només 3 dies al Versus Teatre fins el proper 28 de gener. Podeu comprar les vostres entrades a la pàgina web del teatre.

Cesar y Daniel

Interview with Nick Barstow, composer of A Christmas Carol at the Middle Temple Hall

A Christmas Carol combines the ghostly tale of miser Ebenezer Scrooge with a score of original songs inspired by the carols of a traditional Victorian Christmas. We have spoken with Nick Barstow, the composer of the songs of this wonderful musical that will be performed this Christmas in the Middle Temple Hall, a location well known to Dickens himself.

 

  1. Could you tell us about the songs and style of music in A Christmas Carol?

All the melodies in the show are based on Victorian carol tunes. Most will be familiar, but some may not be, and there’s around twenty different tunes woven into it altogether. They aren’t sung just as carols however; each tune has been rearranged with reworked with new lyrics so they are full of Dickensian wit and atmosphere. They really tell the story and create wonderful moments of drama.

 

  1. What can we expect from this production and the musical numbers?

We are lucky to have a fabulous cast of multi-talented actor-musicians. I’ve got so many instruments to play with, which is a novelty and a joy! All the actor-musician work comes from the idea of busking and street music, so expect lots of fiddle, flute, accordion and Salvation Army-style brass. Together with the ensemble vocals from our 16-strong cast, it makes such an amazing sound in Middle Temple Hall. It’s a good job they’ve just restored the roof or else I worry we’d lift it off!

 

  1. How was the process of creating the songs for A Christmas Carol? What inspired you?

Although the novella itself is very short, there are still some wonderful passages of description that create such a perfect, vivid image of Victorian London. Turning those descriptions into musical atmosphere was such fun. My favourite scenes are the ones most people forget and get cut from many adaptations – there’s a wonderful storybook scene where a Young Ebenezer meets Ali Baba and Robin Hood, and another where the Ghost of Christmas Present takes Scrooge to a lighthouse and then out to sea. Turning those to music was a joy.

 

  1. A Christmas Carol has been seen already by over 7,000 people. How does the audience react and what are you hoping they will take away?

People are always surprised how fresh and original the story seems. Although everyone knows it well, everyone knows a specific version – everyone from Blackadder to the Muppets has had a go after all – and I think ours is perhaps the most faithful to the tone and spirit of the book just lifted to life with the music, stunning costumes and the amazing setting. It’s really special to take theatre out of a ‘theatre’ and create inside a proper historical space.

 

  1. This is a festive classic by Charles Dickens. What makes it so special and beloved by all generations?

The theme of the story will never grow old, and neither will Scrooge – as villainous as he is, everyone understands him. All of us know we can be kinder to each other, and all of us need to be reminded of the value of that every now and again. This story does so in such a magical way – I couldn’t imagine Christmas without it.

Antic Disposition’s A Christmas Carol runs at Middle Temple Hall from 22 – 30 December.

Interview with Alexandra Spencer-Jones, writer and director of The Lost Boy Peter Pan (Pleasance Theatre, 39 November – 7 January)

Alexandra Spencer-Jones, from Liverpool, is a theatre director and writer. She is the Artistic Director of Action To The World Theatre Company, producing several classics such as Dracula, A Clockwork Orange, In Love/Out Of Love, Rhythm Of Silence… She has also produced some musicals like Bend It Like Beckham, The Wizard Of Oz or Oliver!

Her new project is The Lost Boy Peter Pan, a story about Peter Pan before he met Wendy with songs from The Beatles. We had the chance to talk to her about this new exciting musical:

 

  1. What can we expect from this musical, can you explain me a bit what is it about?

The Lost Boy Peter Pan is a charming and swashbuckling journey through the best-loved fairytale of all time. Boasting a hugely talented and skilful ensemble of actor-musicians, we will take you on an amazing journey of live music and dance. You’re invited to join the Pan and his Lost Boys in the adventure of all adventures – growing up. The Lost Boy Peter Pan is Action To The Word Theatre Company at their best, creating physical mayhem and magic. It is the perfect alternative to a pantomime this Christmas.

 

  1. How was born the idea of creating this new musical?

I’ve always loved the story of the little boy from Neverland but I wanted to see a theatre piece that told a little of Peter before he met Wendy. How did he arrive at Neverland and become the leader of The Lost Boys? What made him so sure he didn’t want to return home to his mother? I wanted to create a celebration of what it was to grow up and explore the reasons Peter Pan became who we’ve always known. I also love fairies. And pirates.

 

  1. What message would you like to send to the audience with this story?

Don’t be scared of growing up but never let go of what it is to be a child. Things you love with all your heart sometimes need to be left behind.

 

  1. What do you love the most about the story of Peter Pan created by JM Barrie?

I find a huge amount of inspiration in the character of Wendy who has a very particular calling. It’s easy to forget how glorious the concept of wanting to become a mother is. Some people call her old fashioned. Our Wendy saves Pan’s life – she’s untouchably tough, resilient and strong – a huge role model to girls alongside her ultimate quest to become the perfect mum.

 

  1. How do you think the audience will react to the show?

We previewed the show before and the responses were fantastic – one of warmth, entertainment, emotion and charm. People found their nostalgia for childhood, their personal relationship with Barrie’s tale and an enjoyment of the music, movement and action. The new show for Pleasance Theatre is bigger and better!

 

  1. You’ve directed many musicals and plays, which kind of shows do you enjoy directing the most?

This is difficult for me as my creative heart is torn in many different directions. I love integrating music into action but I also love movement and have my degree in theatrical Shakespeare. Most of all I enjoy integrating the three which I’ve been lucky enough to do more than once and will again. Having been brought up on a diet of musical theatre, of which I adore, I find that as with all the musicals I’ve created, The Lost Boy’s heart is a classic infused with much-loved pop songs.

 

The Lost Boy Peter Pan will run at Pleasance Theatre from Wednesday 29th November 2017 – Sunday 7th January 2018. Tickets are available from Pleasance Theatre Box Office on 020 7609 1800 or online at https://www.pleasance.co.uk/