Archivo de la etiqueta: Review

ABBA Live TV en el Teatre Coliseum: un refrescante tributo a ABBA que no deberías perderte

Esta semana llega a los cines la esperada segunda parte de Mamma Mia, el musical basado en las canciones de ABBA, la banda sueca mítica. Pero, si algo tenemos claro en Musicals Are Great es que, ante la experiencia de disfrutar de un buen espectáculo en vivo, que se quite todo lo demás. A ver, está claro que no nos perderemos Mamma Mia 2 en los cines (aunque con menos ganas que la primera película, todo sea dicho) pero, al mismo tiempo, queremos recomendar un musical que se puede ver en el Teatre Coliseum tan solo hasta el próximo día 22 de julio y que nos ha sorprendido tantísimo que no deberíais dejarlo escapar. Se trata de ABBA Live TV, un musical en el que el Teatre Coliseum de Barcelona se transforma en un plató de televisión para dedicar dos horas a darlo todo con las canciones más populares de ABBA. Repetimos, solo hasta el 22 de julio, quedan pocos días y las entradas están volando, así que no os despistéis.

Las canciones de ABBA son buen rollo, son desenfadadas, pegadizas, divertidas, bailables, intensas… ¿Quién no conoce ‘Dancing Queen’ o ‘Mamma Mia’? Con las primeras notas, empiezan a moverse los pies por si solos y uno no puede quedarse quieto en la silla. Esto es algo que no ocurre tan a menudo ni con todas las canciones, todo sea dicho. La propuesta que tenéis en el Teatre Coliseum no podía ser mejor, porque las canciones de ABBA ponen de buen humor a todo el mundo. Salimos del teatro con una sonrisa de oreja a oreja y tarareando las canciones.

ABBA Live TV repasa algunas de las canciones más populares de ABBA y, como no podía ser de otra manera, no han faltado ‘Gimme Gimme’, ‘Voulez-vous’, ‘Chiquitita’, ‘Money Money Money’, ‘S.O.S.’ o ‘Honey, Honey’, entre muchísimas otras. Para ello, el espectáculo cuenta con cantantes y bailarines que lo dan todo encima del escenario, con mucha fuerza e ilusión que se transmite a todos los espectadores, de la primera fila a la última. Todas las cosas positivas de las canciones de ABBA son muy contagiosas y, por ese motivo, el espectáculo es un disfrute de principio a fin.

El Teatre Coliseum se convierte en un plató de televisión, con cámaras y donde el público debe aplaudir, reir, gritar “Aaaah” y “Oooh”. Es un espectáculo en el que los espectadores son esenciales, no deben permanecer sentados en la silla y ya está, sino que deben participar. Por ello, el requisito para ir es que hay que ir con ganas de pasárselo bien y de darlo todo, algo que la función en sí ya invita mucho, la verdad.

El éxito de este espectáculo, el hecho de que funcione tan bien se debe al equipo que hay detrás y delante. En primer lugar, hay cuatro músicos encima del escenario (José Pardial, Jorge Ahijado, Micky Martínez y Sergio González) que tocan la música en directo y, todo sea dicho, suena muy bien. Las canciones se han versionado, captando la esencia original, por supuesto, pero hay algunas versiones como ‘Mamma Mia’, por ejemplo, que están muy, pero que muy bien.

Después, los actores y voces principales también funcionan muy bien encima del escenario. Menuda voz tienen todos, pero nos enamoramos de Irene Alman, es maravillosa, con una enorme presencia y menudos gritos. El momento más emotivo de la función fue ‘The Winner Takes It All’ porque lo tenía todo: garra, pasión, voz, emoción… ¡Piel de gallina! En la función a la que asistimos, además, también disfrutamos de un momento especialmente bonito: celebramos el cumpleaños de una niña del público a ritmo de ‘Dancing Queen’.

Los demás actores (Carlos Benito, Claudia Molina e Irán Alegría), por supuesto, también estaban fantásticos. No es un espectáculo en el que la historia sea lo más importante ni mucho menos, eso es verdad, sino que el público va a disfrutar de las canciones y cantarlas. Todos encima del escenario logran este objetivo con creces. Nosotros, ya lo he dicho, disfrutamos un montón.

Los bailarines también están sobresalientes en este show. Zaira Buitrón, Basem Tomás y Sara Salaberry dejan a todos con la boca abierta con sus bailes.

El mejor refugio contra este calor asfixiante que estamos pasando estos días es el teatro. De todas las opciones que podemos elegir en Barcelona durante estos días (que son muchas y hay de muy buenas), ver ABBA Live TV es muy recomandable. Es una opción segura para ir a pasarlo bien, a distraerse, a darlo todo, a desconectar, a impregnarse de la positividad de las canciones. Así pues, entrad ahora mismito ya a la página web oficial del Grup Balañà y haceos con vuestras entradas para este show, solo hasta el 22 de julio.

Cesar y Daniel

Anuncios

Por fin he escuchado ya Unmasked, la colección para celebrar el 70 aniversario de Andrew Lloyd Webber

¡Menudo desastre! Han pasado un montón de semanas y todavía no había comentado nada sobre Unmasked. Ya tengo en mis manos el recopilatorio para celebrar el 70 aniversario del maestro británico de los musicales Andrew Lloyd Webber y, la verdad es que está bien. Son cuatro CDs (la versión limitada) en la que se pueden escuchar algunas de las canciones de sus musicales más populares como Cats, Evita, The Phantom of the Opera y Jesus Christ Superstar. De hecho, los demás musicales como School of Rock, Stephen Ward, Love Never Dies, Tell Me On A Sunday o Sunset Boulevard, entre otros, pasan bastante desapercibidos.

Como no podía ser de otro modo, en los cuatro CD se pueden escuchar las voces de algunos de los artistas más importantes en la carrera de Andrew Lloyd Webber como, por ejemplo, Elaine Paige, Nicole Scherzinger, Michael Crawford, Sierra Boggess, Barbra Streisand o Glenn Close. Y no, no está Patti Lupone. ¿Por qué? Yo os lo explico.

Andrew Lloyd Webber y Patti Lupone hace bastantes años que no se llevan bien. El motivo es que Lupone originó el rol de Norma Desmond en el estreno de Sunset Boulevard en Londres. No obstante, cuando el espectáculo fue trasladado a Broadway, el compositor la despidió. Ella se enteró leyendo los periódicos que su papel lo interpretaría Glenn Close y no ella. Además, no recibió ninguna justificación de por qué se prescindía de ella. La actriz llevó al compositor a los tribunales y ganó el juicio, él le tuvo que entregar 1 millón de dólares con los cuales se compró una casa con una piscina la cual denominó ‘The Andrew Lloyd Webber Memorial Pool’. Mejor tomarse las cosas con sentido del humor, la verdad… Pero esperaros, que la cosa no acaba aquí: parece que Andrew Lloyd Webber y Patti Lupone se han reconciliado. La actriz interpretó Don’t Cry For Me Argentina del musical Evita en los Grammy 2018. Sin embargo, Unmasked ya debía estar en marcha, con lo cual no aparece ninguna canción interpretada por Patti Lupone.

Fotografía procedente de Playbill (John P. Filo/CBS)

Unmasked, en general, es un buen recopilatorio. Por supuesto que no es un álbum nuevo, me faltó el factor sorpresa, por ejemplo, con canciones inéditas hasta ahora. Tampoco hay muchas canciones nuevas o versiones distintas que no hayamos escuchado ya, pero sí que es verdad que siempre está bien tener en un mismo CD (en este caso, 4) algunas de las canciones más reconocidas de su carrera. Poder tener recogidas allí algunas de sus mejores canciones, nos permite escucharlas todas seguidas y disfrutarlas a la vez.

Destacar la versión que hace la cantante norteamericana Lana del Rey del tema ‘You Must Love Me’ del musical Evita, para mi es de las mayores sorpresas de este recopilatorio y mi canción favorita desde ya. De hecho, a mi Lana del Rey ya me gusta de por sí, así que la combinación de la cantante con el compositor me hace llegar a las estrellas.

¿Vosotr@s tenéis ya Unmasked de Andrew Lloyd Webber? ¡Os lo recomiendo!

Las Estrellas de Broadway en el Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona: una noche llena de magia gracias al teatro musical

El pasado 26 de junio tuvo lugar en el Festival Jardins de Pedralbes de Barcelona el conciertazo especial Las Estrellas De Broadway. El año pasado, el festival ya incluyó en su programación un concierto dedicado al teatro musical con Broadway & West End Divas. Este año, también ha contado con una velada especial para que todos los aficionados del género. En una única noche, pudimos disfrutar de las voces de cuatro estrellas consagradas del West End como son Laura Tebbutt, Rob Houchen, Sofía Escobar y Gerónimo Rauch. La orquesta sinfónica Arts Symphony Ensemble fue dirigida por Alfonso Casado. Esto no ocurre muy a menudo en nuestro país y poder asistir es un lujo. Esperemos que las próximas ediciones se organice de nuevo un concierto así, porque es la mejor forma de ver cantantes de Broadway y del West End tan cerca. Además, ¿qué mejor plan que pasar una noche de verano al aire libre escuchando algunas de las melodías más famosas de la historia de los musicales? Ideal para ir en familia, en pareja, con amigos… Nosotros salimos con ganas de ponernos a repasar las películas musicales que sonaron como West Side Story, Sweeney Todd, Les Misérables, etc.

En este blog, nos encantan escuchar canciones de teatro musical, ya lo sabéis. Pero no es lo mismo escuchar las grabaciones en el MP3 que hacerlo en un concierto interpretadas por una orquesta sinfónica como la Arts Symphony Ensemble. En directo, es la mejor forma de escuchar los matices, todos los detalles, todos los instrumentos juntos a la vez, toda la pasión que ponen los músicos a la hora de tocar… Es una pasada y se disfruta muchísimo, las canciones toman otra dimensión. Y, sobre todo, quién mejor que Alfonso Casado para dirigir la orquesta. Para los aficionados del género musical –así como los que no son tan freaks como nosotros–, es una gran oportunidad que no hay que dejar pasar cada vez que se programan estos eventos en Barcelona.

Los cuatro invitados en Las Estrellas De Broadway han actuado en varios teatros de Londres. Por ejemplo, Rob Houchen ha interpretado a Marius en Les Misérables, Laura Tebbutt ha formado parte del elenco de The Wizard of Oz, Gerónimo Rauch es una de las grandes estrellas de los musicales de nuestro país y también ha actuado en Les Misérables y The Phantom of the Opera en Londres y, por último, Sofía Escobar se ha puesto en la piel de Christine durante muchas noches en el Her Majesty’s Theatre. Cada vez que veo y escucho a estrellas que han trabajado en Broadway y en el West End pienso lo mismo: esta gente juega en otra liga. Con esto no quiero decir que los cantantes, actores y actrices que tenemos en nuestro país no sean buenos: en absoluto, aquí tenemos mucho talento en los escenarios (¡y el que nos queda por descubrir y disfrutar!), pero es verdad que los cantantes que han trabajado fuera tienen un dominio de la voz espectacular y una gran presencia sobre el escenario.

Las canciones que se interpretaron estuvieron muy pero que muy bien. Las Estrellas De Broadway contó con algunas de las canciones más famosas del teatro musical que incluso los espectadores que no están tan habituados al género las podían reconocer. Por poner un “pero” (muy pequeño, porque tampoco es para tanto), es el no hubo ningún factor sorpresa. Es decir, todas las canciones que te podías esperar que sonaran, allí estaban, no se olvidaron ninguna. Pero eso no es nada malo porque volverlas a escuchar con las voces de los invitados es algo único y extraordinario, que tan solo sucedió en aquella noche mágica.

El reparto de canciones, además, estuvo muy equilibrado en cuanto a compositores. Incluyó algunas de las figuras más importantes del género como Stephen Sondheim, Claude-Michel Schönberg, Andrew Lloyd Webber y Leonard Bernstein. Este último, por ejemplo, contó con una parte dedicada a su musical más icónico: West Side Story. Qué mejor que celebrar el centenario de su nacimiento con algunas de las canciones de este musical tanto para abrir como para cerrar el espectáculo. Por cierto, ya que hablamos del tema, recordad que en el blog, durante todo este año, hay muchos artículos dedicados al centenario Bernstein y a West Side Story. Además, el director de la orquesta Alfonso Casado dirigirá otro concierto dedicado a Leonard Bernstein estas Navidades en L’Auditori. Qué ganas de que llegue el día.

Si algo tienen en común los cuatro artistas de Las Estrellas De Broadway son Les Misérables y The Phantom of the Opera. Todos ellos han participado en alguno de estos dos musicales (o los dos, como es el caso de Gerónimo Rauch). En total, se pudieron escuchar hasta tres canciones de cada espectáculo. Es genial verles interpretar canciones que se deben conocer con todo lujo de detalles porque las habrán cantado durante muchas noches seguidas. Pero es que no solo cantan, sino que también viven las canciones en cada momento y las interpretan. Ahora bien, que interpreten otras canciones nuevas también es un gustazo. Uno de los grandes momentos de la noche, por ejemplo, fue Laura Tebbutt con su ‘Losing My Mind’. Nos puso la piel de gallina.

Durante dos horas, todos interpretaron alguna canción a solas. Por ejemplo, Gerónimo Rauch nos sedujo con ‘The Music of the Night’, Laura Tebbutt nos hizo volar con ‘Defying Gravity’, Sofía Escobar nos trasladó a Buenos Aires con ‘Don’t Cry For Me Argentina’ y Rob Houchen nos emocionó con ‘Anthem’. Pero algo muy bonito fue ver duetos, como ‘A Boy Like That’ de las chicas y ‘Pretty Women/Agony’ de los chicos. También los cuatro juntos hicieron su homenaje a West Side Story.

Sin duda alguna, Las Estrellas De Broadway fue uno de los conciertos del año en Barcelona. El público se enamoró de las voces de los cantantes y se emocionó con las canciones. Si algo tienen las canciones de los musicales es que sus melodías son muy bonitas y expresan muchísimo. Escucharlas por artistas del West End es ideal para conectar con ellas y sentirlas de una forma muy especial. Esperamos que el año que viene el Festival Jardins de Pedralbes vuelva a organizar otro concierto más dedicado al teatro musical con artistas que no podemos ver en nuestro país tan a menudo como nos gustaría.

Programa:

Overture

Something’s Coming – West Side Story

Tonight – West Side Story

A boy like that – West Side Story

Being Alive – Company

Losing My Mind – Follies

Not A Day Goes By – Merrily We Roll Along

Medley – Sweeney Todd / Into The Woods

Wishing You Were Somehow Here Again – The Phantom of the Opera

Music of the Night – The Phantom of the Opera

Phantom of the Opera – The Phantom of the Opera

Overture – Gypsy

Don’t Rain On My Parade – Funny Girl

Anthem – Chess

Medley – Evita

This is the moment – Jekyll and Hyde

Defying Gravity – Wicked

Written in the stars – Aida

On My Own – Les Misérables

Heart full of love – Les Misérables

Bring Him Home – Les Misérables

Somewhere – West Side Story

Cesar y Daniel

Tot el que no ens vam dir a El Maldà: un musical preciós i d’emocions a flor de pell

Tot el que no ens vam dir al Maldà és una barreja d’emocions i sensacions que costen molt de desxifrar i explicar, però que et transforma i renova en poc més d’una hora. És una peça tant petita, tant cuidada, tant ben treballada, tant intensa i preciosa que em sento molt afortunat i agraït d’haver-la pogut descobrir, a la vegada que orgullós de veure quant de talent que tenim a la nostra ciutat, és un goig enorme.

En general, els musicals se solen considerar espectacles divertits, entretinguts, amens, alegres, superficials… Segurament aquesta idea neix del fet que només cantem quan estem de bon humor. Aquest musical en concret, però, demostra que no necessàriament és així, que les cançons també poden néixer del dolor, de les frustracions, de les pors, inseguretats i les emocions a flor de pell.

Així d’entrada, un musical que ve de la mà de l’Alícia Serrat, el Miquel Tejada i el Daniel Anglès ja prometia molt i era garantia de qualitat. Com no podia ser d’altra manera, l’espectacle és excel·lent en tots els aspectes: les cançons, la posada en escena, la història (què explica i com ho explica), les interpretacions, l’escenografia, els vestuaris, etc.

La música la podeu tornar a escoltar quan sortiu del teatre si us compreu el CD allà mateix. És un luxe poder fer-ho, perquè moltes produccions no s’ho poden permetre, així que s’ha d’aprofitar i us asseguro que voldreu tornar a escoltar les cançons quan sortiu del teatre. El primer que vaig fer en arribar a casa és escoltar-lo i acabar de digerir-ho tot.

El Miquel Tejada ha captat molt bé el to de la història en les seves melodies i les cançons s’uneixen a la història tant bé que un s’oblida de si estan cantant o no i només rep les sensacions que transmeten les veus dels protagonistes i el so del piano. Les cançons són fantàstiques, sonen genial, però no són agradables. No interpreteu això com quelcom negatiu, si us plau, just al contrari. Com deia, provenen del dolor i de la tristesa i, per això, són dures, potents i intenses. Et deixen el cor en un puny, cosa que és molt necessari i saludable sentir-se així de tant en tant.

La història no podia ser millor. No vull entrar en gaires detalls perquè és millor que ho descobriu vosaltres mateixos, però Tot el que no ens vam dir tracta sobre un grup de nois estudiants de Filosofia que han de realitzar un treball en el qual han d’estar d’acord en tots els punts que se’ls hi planteja. A partir d’aquí, tots es qüestionen les seves vides, les seves pròpies decisions, moralitats, amors, amistats, etc. Tot està explicat amb flashbacks i sembla un puzle que només té sentit quan s’han unit totes les peces al final de tot. És un plantejament molt interessant i una idea molt original que està executada de manera sublim i que et manté en estat d’alerta durant tot l’espectacle.

El musical que ha creat l’Alícia Serrat és tot emocions i sinceritat. M’imagino que no ha de ser fàcil escriure una obra així perquè estic segur que cal recórrer a experiències i vivències pròpies que no ha de ser agradable reviure. El resultat, això sí, no em canso de dir que és esplèndid. Tots els personatges plantegen els seus dubtes, les seves vivències i és inevitable connectar amb tots ells a la vegada.

Jo em vaig sentir identificat amb tots els personatges en diferents moments de l’obra i estic segur que li pot passar a tothom. Qui no s’ha sentit mai indefens? Qui no ha tingut mai dubtes? Qui no s’ha sentit mai eufòric i enamorat? Les emocions que s’expliquen són universals però plantejades des de diferents punts de vista, tots ells encertats. L’Alícia Serrat té el do de la paraula, perquè tots els diàlegs i totes les lletres de les cançons es podrien emmarcar. Però no només això, cal tenir una ment brillant i molta creativitat per crear aquest conjunt de peces i que totes tinguin sentit, es puguin entendre bé i es vagin enllaçant entre sí d’aquesta manera.

Hi va haver un moment que em va arribar al cor i m’agradaria compartir-ho: la cançó Buit. Em va semblar que el personatge parlava per mi, que expressava amb paraules moltes emocions que jo mai he sabut explicar. Fa 16 anys, quan jo en tenia 12, em vaig trobar en la mateixa situació que ell: vaig perdre a la meva mare. En aquell moment, tampoc vaig ser capaç de plorar, tot i sentir-me trist, espantat i ple de dubtes, no em sortien les llàgrimes. Per desgràcia, tots hem viscut pèrdues de familiars i amics i és una experiència que et transforma per sempre. A mi l’escena en particular em va remoure molt, em va posar els pèls de punta i emocionar.

Tot el que no ens vam dir compta amb uns intèrprets molt joves, tots ells encara s’estan formant a l’escola Aules de Barcelona, però que van sobrats de talent: el Carles Alarcón, el Víctor Arbelo, la Sonia Catot, la Clara Solé i l’Estel Tort. Quines veus i quines interpretacions, són un regal pels sentits! Tampoc ha de ser fàcil per ells interpretar aquests personatges perquè significa remoure emocions que tots tenim guardades molt endins i que m’imagino que no ha de ser fàcil exposar als demés. Tampoc ha de ser senzill intentar no endur-se la feina a casa i sortir del teatre amb il·lusió i amb un somriure com si res després d’aquesta muntanya russa d’emocions. Tenen molt de mèrit! No em podria quedar només amb un dels actors perquè tots tenen coses que em van agradar, coses precioses, tots són boníssims! El grup forma un tàndem únic, molt ben unit i molt ben equilibrat sense el qual l’espectacle no seria el mateix.

Al blog he escrit centenars de vegades com m’agraden les produccions originals i de petit format que es fan a Barcelona. Adoro les adaptacions en català i castellà de musicals de Broadway i del West End, només faltaria, però les obres originals dels creadors i creadores que tenim al nostre país (com l’Alícia Serrat i el Miquel Tejada en aquest cas) són la meva debilitat. Amb Tot el que no ens vam dir, els espectadors i els creadors compartim referències, sensacions, punts de vista… A més, el Maldà és el millor espai on trencar la quarta paret, on la proximitat és tal que els espectadors també formen part de la història.

Com sempre, aquesta temporada que ja s’acaba al Maldà ens ha portat obres (musicals i de text) tant i tant bones que quedaran pel record (i algunes d’elles ja han sortit de gira i tot). Ja tinc nervis només per saber què podrem veure la propera temporada, estic segur que ho sabrem ben aviat i que la programació inclourà un munt de sorpreses i propostes boníssimes.

M’imagino que per tot l’equip que hi ha al darrere de Tot el que no ens vam dir ha de ser molt emocionant veure com, després de tot l’esforç, dedicació i feina que han fet, han obtingut un resultat tant satisfactori i la recepció del públic és molt positiva. Aquests últims dies no faig més que veure stories a l’Instagram i fotos al Twitter amb el hashtag #EtDiria i, realment, no em sorprèn, perquè el musical és tot un fenomen, jo no faig més que recomanar-lo a tothom.

Tot el que no ens vam dir es podrà veure només fins al dia 10 de juny al Maldà, podeu comprar les vostres entrades a la seva pàgina web. Però això no es pot quedar així, aquest espectacle necessita més recorregut i espero que molts més espectadors el descobreixin i s’emocionin com jo vaig fer ben aviat.

Cesar

La importància de ser Frank al TNC: una obra rodona, divertida i molt musical

Fotografia procedent de la pàgina web del Teatre Nacional de Catalunya

La importància de ser Frank al Teatre Nacional de Catalunya és una obra de teatre engrescadora, divertida, excel·lent, amb un repartiment fantàstic, molt ben interpretada i, a sobre, molt musical. Té tots els ingredients per ser un èxit i així ha sigut: ha exhaurit les entrades per totes les funcions del 3 de maig al 6 de juny i ja s’ha programat al Teatre Poliorama aquest estiu, del 5 de juliol al 5 d’agost. No us ho penseu dues vegades, aneu-hi, us encantarà.

Probablement, per a molts espectadors el que els hi cridi més l’atenció més d’aquesta versió de La importància de ser Frank sigui l’elenc, ja que compta amb algunes cares conegudes com el Miki Esparbé, el David Verdaguer, el Norbert Martínez, la Laura Conejero, la Paula Malia, la Paula Jornet i la Mia Esteve. La veritat és que tots ells estan fenomenals, això és indubtable. Interpreten amb una naturalitat i sentit de l’humor que fan que un s’oblidi que es troba al teatre per endinsar-se en aquesta història.

Però a banda dels actors i actrius, aquesta versió de La importància de ser Frank, dirigida per David Selvas és molt més. El text va ser escrit per Oscar Wilde el 1895, és una comèdia sobre els costums i la suposada moralitat de les persones de l’alta societat d’aquella època. Aquesta versió, tot i així, ha sigut renovada i actualitzada pel David Selvas i la Cristina Genebat. Ha rebut un rentat de cara que li ha anat molt bé i que fa que el públic connecti amb els personatges i les seves peripècies des d’el minut 1. És tant divertida que costa que aquesta obra fos escrita fa tants anys.

Fotografia procedent de la pàgina web oficial del Teatre Nacional de Catalunya

La posada en escena funciona molt bé. Un mateix saló serveix tant per presentar la casa de l’Algernon Moncrieff (David Verdaguer) com la del John Worthing (Miki Esparbé). Tots els elements tenen una lògica i una utilitat, tots els detalls estan ben pensats i cuidats, des del sofà, el balcó fins al cérvol penjat a la paret. Tot és tant bonic que fa goig de veure.

Una obra amb tant bon rollo com transmet La importància de ser Frank necessitava música. Aquest espectacle és molt musical, tot i que costa encabir-lo dins el gènere de teatre musical. És un espectacle amb cançons que serveixen per reforçar algunes escenes i acabar d’arrodonir els disbarats als quals es troben els personatges.

La composició musical és de la Paula Jornet i no podia ser millor. Les melodies, les lletres i les interpretacions són fantàstiques i són la clau per fer que aquest espectacle sigui tant rodó. Són una grata sorpresa que poden enamorar a tot el públic, fins i tot a aquells als quals no els hi agraden els musicals en sí. La Paula Jornet, també coneguda com a Pavvla, és cantant i compositora, de fet té un CD al mercat, anomenat Creatures, per aquest motiu les cançons són tant bones, perquè estan fetes des del cor i amb molt sentit de l’humor. Us entusiasmaran a més no poder!

Ja heu vist La importància de ser Frank al TNC? Què us ha semblat? Teniu les vostres entrades ja abans no s’acabi? Si no és així, no trigueu a comprar-les pel Teatre Poliorama a la seva pàgina web, no fos cas que es tornin a exhaurir tant ràpid! Aneu al teatre i gaudiu d’una obra ben feta, plantejada per tal que passeu una estona genial i distreta, d’aquelles que et deixen amb un somriure d’orella a orella molt tonto durant dies.

Cesar i Daniel

Requiem For Evita a La Seca Espai Brossa: una litúrgia divertidíssima i molt musical

A Barcelona ens encanten els musicals, tant al públic com als creadors i artistes. Ara bé, ja no arriben tantes grans produccions com enguany. Per exemple, l’últim gran espectacle que la productora de musicals Stage Entertainment va estrenar a la nostra ciutat va ser Sister Act a l’octubre de 2014. Malgrat això, sí que és cert que tenim una oferta molt amplia i variada de musicals de petit format i de moltíssima qualitat, on prima la originalitat, la cura dels petits detalls i la proximitat entre actors i públic.

S’acaba d’estrenar a La Seca Espai Brossa el musical Requiem For Evita, tot i que costa molt encabir-ho dins l’etiqueta de musical perquè és molt més que això: és còmic, musical, satíric, una paròdia… A la nit d’estrena, el director de l’espectacle, en Jordi Prat i Coll, i l’actriu Anna Moliner van explicar –ara mateix dubtem si anava de debò o era de broma– que la seva idea original era produir Evita, portar als escenaris de Catalunya la història de l’Eva Perón amb música d’Andrew Lloyd Webber i lletres de Tim Rice, però que la manca de pressupost va fer néixer Requiem For Evita.

Doncs bé, Requiem For Evita és un espectacle rodó, molt i molt recomanable per aquells que vulguin anar al teatre a desconnectar, riure’s d’un mateix i de tot en general, gaudir de fantàstiques interpretacions i, alhora, escoltar cançons que sonen fantàsticament bé del musical Evita (i alguna sorpreseta més). Aneu a veure’l, coi, riureu molt i us ho passareu molt bé. Paraula d’Evita.

Però us estareu preguntant: què és exactament Requiem For Evita? Tres personatges celebren una litúrgia dedicada a Eva Perón, dirigent política i actriu argentina que va morir el 1952. Segons expliquen, la primera dama, quan va visitar Espanya el 1947, va portar des d’Argentina la mongeta perona, els fesols, que en temps de la dictadura de Franco van alimentar la gran majoria de la població. Gràcies a això, els nostres avis van poder tenir els nostres pares, etc.

És una missa molt poc convencional, tot sigui dit. Si bé compta amb elements com les lectures (que permeten aprofundir i ironitzar sobre la figura que va representar Eva Perón) o la comunió, els personatges també aprofiten per representar escenes del musical Evita i reivindicar la seva devoció per aquest personatge que tenen divinitzat i que, de fet, va morir amb només 33 anys, com Jesucrist. No tot és disbauxa i caxondeig, la broma també ens apropa a la reflexió i a la crítica.

Aquesta missa dedicada a Eva Perón trenca amb la quarta paret. Els actors interactuen constantment amb el públic i, de fet, els animen a prendre fotografies i vídeos i a compartir-los a les xarxes socials utilitzant el hashtags #sócperona i #requiem4evita. És quelcom molt inusual i divertit que fa que anar al teatre sigui una experiència diferent i enriquidora pel públic.

L’espectacle compta amb les grans interpretacions d’Ivan Labanda (tot i que en moltes de les funcions la substitueix l’Anna Moliner), Jordi Vidal i l’Andreu Gallén, qui també toca el piano a tota la funció. Tots tres estan fantàstics en els seus papers i sens dubte repetirem per poder veure a l’Anna Moliner en escena. Destaquem la seva qualitat vocal, quina potència alhora de cantar i interpretar les diferents cançons.

L’espectacle compta amb totes les cançons en català, amb la traducció de David Pintó, amb coreografia d’Aixa Guerra i la dramatúrgia i direcció escènica és de Jordi Prat i Coll. Al darrere hi ha un equip enorme de professionals que han fet realitat una funció fantàstica i que fa goig anar-la a veure.

Quines cançons us agraden més d’Evita i espereu veure i escoltar a Requiem For Evita? Teniu temps per descobrir-ho fins el 27 de maig de 2018, podeu comprar les vostres entrades a la pàgina web de La Seca Espai Brossa, no us despisteu!

Cesar i Daniel

Barbablava, el musical al Teatre Gaudí: un musical original, innovador i molt ben treballat

Hi ha vegades que vas al teatre amb unes expectatives i t’acabes sorprenent amb el que veus. La veritat és que intento anar al teatre sense esperar-me res, justament per no emportar-me una decepció, però és inevitable imaginar en certa manera què és allò que vas a veure (bàsicament, el títol, el cartell, la sinopsi et transmeten sensacions i després el resultat pot ser molt diferent d’allò que has previst). El cas és que per Barbablava, el musical, les expectatives eren força altes. El motiu és que darrere d’aquest projecte hi ha Pupipia Produccions, els mateixos que ens van entusiasmar amb Veganos, el musical, una de les millors propostes que es van poder veure la temporada passada a l’Eixample Teatre. Personalment, vaig anar al teatre amb ganes de passar-m’ho bé i la veritat és que això ho vaig complir, m’ho vaig passar bé, però també puc dir que és una de les darreres vegades que he sortit molt més sorprès del teatre. Us diré perquè: Barbablava, el musical és un espectacle rodó, molt ben cuidat i treballat, amb molta precisió i amb molts detalls pel què fa a la música i el text i, a més a més, compta amb un equip d’actors i músics immens a sobre de l’escenari.

La obra està inspirada en Barbablava, el relat que va escriure Charles Perrault l’any 1697. El musical explica la història de Guilles de Rais, quan torna al seu castell després d’haver lluitat a la Guerra dels Cent Anys. Tot el poble viu en la misèria i ell es troba molt malalt. La seva sort, però, canvia quan es troba un estranger que li proposa un pacte que canviarà la seva vida: s’enriqueix, fa prosperar les seves terres i es casa de nou. La seva esposa, l’Ariane, intentarà apartar el seu marit del mal camí que ha iniciat sota la influència d’aquest estranger i el poble de Rais començarà a trobar atemorit nombrosos cadàvers als boscos.

Barbablava, el musical és un espectacle petit, molt modest, que aprofita tots els recursos possibles del Teatre Gaudí per explicar la seva història. No hi ha grans decorats ni molt menys, només entrar es veu un petit castell al centre de l’escenari i algunes masies, però tampoc cal res més. Els canvis d’escena es fan amb les llums, que traslladen els espectadors cap al bosc, les masmorres, l’habitació del castell, etc. En aquest sentit, destacar la feina de Joan Gil, director d’aquest espectacle, que ha tingut el repte de muntar les escenes en un espai tant petit com és el Teatre Gaudí. Totes estan molt ben plantejades i cohesionades per fer que la història s’entengui de la millor manera possible. Tots els elements que intervenen en els 90 minuts de funció estan molt ben aprofitats.

El text és de l’Estanis Aboal qui, a la vegada, interpreta l’estranger. Ell ha sabut crear una història interessant i amb molt de misteri, que atrapa l’espectador des del primer número. Aquest autor, qui ja ens va sorprendre gratament amb Veganos, el musical, ha tornat a fer una molt bona feina amb Barbablava, el musical. En aquest cas, explica un conte que, com ha de ser, també es pot traslladar a la nostra realitat: vulnerabilitat, crueltat, abús, violència, lluita de poder… L’autor ha desenvolupat bons personatges, especialment destacar Gilles de Rais (interpretat per l’Albert López Vivancos) i el de l’Ariane (amb la Mar Fernández), perquè cadascú té fortaleses i les seves debilitats, no són personatges plans. El primer, es transforma a mesura que avança la història i que es produeixen els esdeveniments en els quals es veu immers i, la segona, veu amb decepció com el seu marit cada vegada canvia més i s’adona que alguna cosa no va bé. Els actors han sabut donar-li aquest aire dramàtic que impregna tota la obra i el resultat és molt satisfactori. La resta d’intèrprets també estan molt bé, el poble dóna molt dinamisme a la funció i el seu paper és fonamental pel desenvolupament de les escenes.

La música és, probablement, el millor de Barbablava, el musical. En aquest sentit, Jesús Horcajo ha fet un treball de matrícula d’honor. És una música que recorda les cançons de Stephen Sondheim i Sweeney Todd en particular. Tot és misteriós, les melodies enganxen, sonen molt bé, si bé no són gens previsibles. A més, hi ha números per tothom, des de solos fins a duets d’amor i cançons en grup. Totes les cançons estan molt ben treballades, s’ha jugat amb les veus dels artistes i hi ha nombrosos cànons que fan que siguin molt agradables per l’oïda.

No em canso de dir-ho, però a mi m’encanten els projectes així i trobo que tenen molt de valor. Crec que és molt necessari donar ales a joves amb tant de talent com els que hi ha actualment al Teatre Gaudí. Com a espectador, em preocupa veure que al teatre majoritàriament hi va la gent gran i que la joventut no té interès en anar-hi i ni tant sols ho veuen com una opció més d’oci. Per aquest motiu, les obres bones, boniques i tant ben elaborades com Barbablava, el musical, fetes per creadors i actors també joves, poden connectar molt millor amb el públic així. Obres així poden fer que més joves se sentin atrets per anar al teatre i se sentin inspirats per tirar endavant els seus projectes o veure altres espectacles amb més freqüència, qui sap? Tot són beneficis, especialment pels espectadors, ja que així podrem seguir veient coses tant interessants i innovadores.

M’encanten els musicals (això ja ho sabeu perquè esteu llegint aquest post en un blog sobre musicals) i, per tant, m’agraden els musicals americans que es fan a Broadway i al West End, perquè aquella gent tenen molta més tradició que nosaltres fent aquest tipus d’espectacles i, en definitiva, juguen en una altra lliga, això és innegable. Només cal anar a veure a Londres qualsevol musical de la cartellera i sabreu del que estic parlant. Ara bé, aquí a Barcelona sóc molt defensor dels musicals originals, com Barbablava, el musical, i no tant de portar-los de fora. M’explico: m’encanta veure adaptacions en català i castellà d’espectacles de Broadway, és genial i molt necessari que no haguem de viatjar i els puguem veure aquí (per exemple, al Teatre Gaudí aquest estiu s’estrenaran les adaptacions en català de John & Jen i de 9 to 5 i, per descomptat, no me les penso perdre i ja me’n moro de ganes), però també és bo veure produccions originals, creades aquí mateix, perquè aquí també sabem fer bons espectacles i perquè així es poden crear obres que s’aproximin més a la nostra realitat, a la nostra cultura, a les nostres tradicions i punts de vista (per cert, justament al Teatre Gaudí d’aquí unes setmanes s’estrenarà el musical original El vol de l’home ocell i, a l’estiu, El futbol és així (de gai), no ens els perdrem tampoc). Però sabeu què és el millor? Que ho podem fer tot! Podem anar al Teatre Victòria a veure l’adaptació catalana de El despertar de la primavera, agafar un AVE i plantar-nos al Teatro Alcalá de Madrid i veure l’adaptació en castellà de Billy Elliot i, a més a més, anar al Teatre Gaudí i veure un espectacle nou i original, com és Barbablava, el musical.

Des d’aquí, vull fer arribar a tot l’equip la meva més sincera enhorabona per aquest treball i desitjo poder veure més obres en un futur, igual de sorprenents. No us perdeu Barbablava, el musical al Teatre Gaudí, només fins al proper 13 de maig. Ja podeu comprar les vostres entrades a la seva pàgina web. Us sorprendrà, us ho prometo.